Són rars els articles d’opinió a la premsa espanyola que analitzen la realitat política catalana amb un mínim d’intel·ligència, i sense caure en el nacionalisme espanyol més tronat. Per això va sorprendre l’article de l’escriptor gallec Suso del Toro a El País, que titulava “Si Cataluña se va”.
Un primer mèrit per part de l’escriptor gallec és admetre una realitat, que fins i tot costa d’acceptar o de denunciar públicament a molts catalans: hi ha amplis sectors polítics i mediàtics espanyols que senten un veritable odi i menyspreu envers Catalunya, els catalans i la seva cultura, i que en conseqüència generen un sentiment semblant al conjunt de la població espanyola. Un odi i un menyspreu que a Catalunya és seguit, fil per randa, per determinats polítics que per a poder escalar posicions i fer-se de bon veure a Madrid són capaços de negar-se a sí mateixos. L’activitat política del Partit Popular de Catalunya o de Ciutadans, per exemple, ha estat sempre la d’anar en contra de tot el que pugui ser català; les seves intervencions al Parlament de Catalunya han estat sempre les més identitàries i les més nacionalistes. Si haguessin estat polítics honestos que creguessin en polítiques basades en el bilingüisme o en el respecte a la llengua materna, com diuen només en aquells casos en què el català està en procés de normalització, no haurien anat en contra de la llei del cinema que en cap cas arribarà a aconseguir un equilibri entre les dues llengües, o serien defensors del bilingüisme a la Franja de Ponent, o practicarien el bilingüisme al País Valencià on estan guanyant la partida d’eliminar la llengua pròpia, i materna, de molts valencians.
A partir d’aquesta realitat, Suso del Toro entén que “Cataluña se está convenciendo de que su nacionalidad nunca tendrá encaje en este Estado y de que España solo es un lastre”. I li costa d’imaginar-se una Espanya dominada per l”españolismo cañí”, que per a molts espanyols també seria insuportable, Per això acaba el seu article fent una súplica: “Catalanes, por favor, piénsenlo dos veces, unos los odian pero otros los necesitamos” .
Un primer mèrit per part de l’escriptor gallec és admetre una realitat, que fins i tot costa d’acceptar o de denunciar públicament a molts catalans: hi ha amplis sectors polítics i mediàtics espanyols que senten un veritable odi i menyspreu envers Catalunya, els catalans i la seva cultura, i que en conseqüència generen un sentiment semblant al conjunt de la població espanyola. Un odi i un menyspreu que a Catalunya és seguit, fil per randa, per determinats polítics que per a poder escalar posicions i fer-se de bon veure a Madrid són capaços de negar-se a sí mateixos. L’activitat política del Partit Popular de Catalunya o de Ciutadans, per exemple, ha estat sempre la d’anar en contra de tot el que pugui ser català; les seves intervencions al Parlament de Catalunya han estat sempre les més identitàries i les més nacionalistes. Si haguessin estat polítics honestos que creguessin en polítiques basades en el bilingüisme o en el respecte a la llengua materna, com diuen només en aquells casos en què el català està en procés de normalització, no haurien anat en contra de la llei del cinema que en cap cas arribarà a aconseguir un equilibri entre les dues llengües, o serien defensors del bilingüisme a la Franja de Ponent, o practicarien el bilingüisme al País Valencià on estan guanyant la partida d’eliminar la llengua pròpia, i materna, de molts valencians.
A partir d’aquesta realitat, Suso del Toro entén que “Cataluña se está convenciendo de que su nacionalidad nunca tendrá encaje en este Estado y de que España solo es un lastre”. I li costa d’imaginar-se una Espanya dominada per l”españolismo cañí”, que per a molts espanyols també seria insuportable, Per això acaba el seu article fent una súplica: “Catalanes, por favor, piénsenlo dos veces, unos los odian pero otros los necesitamos” .
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada