Josep Lluís Carod Rovira no solament no participarà en la propera campanya electoral d’Esquerra, sinó que com ja ha insinuat en alguna ocasió és possible que faci algun pas més després d’aquestes eleccions. Si la direcció d’Esquerra no compta amb ell, i ell no compta en deixar la política, alguna cosa es traurà de la màniga, sense descartar la possibilitat que abandoni el partit o que es creï una plataforma pròpia. La darrera opció, per inversemblant que pugui semblar, ja comença a tenir una llarga tradició a casa nostra, encara que només sigui com a pas previ per a entrar amb més força en un altre lloc.
Tothom és ben lliure de fer el que vulgui, de militar o deixar de militar (recoi de paraula!) en un partit, de crear una associació o plataforma, o de postular-se per a una altra missió. En el cas de Carod, com en el de Castells en el PSC, la situació pot variar en funció dels resultats electorals que podrien deixar tocats els líders actuals d’Esquerra i dels Socialistes; encara que en política ja sabem que, com avisava l’altre dia Josep Huguet, la responsabilitat del fracàs es fa recaure sempre en els altres.
Ara bé, el que em sembla més preocupant de l’actitud de Carod són les seves paraules per a justificar aquesta enretirada temporal: “El més important és que he recuperat una llibertat de visió”. Aquest és el drama dels partits i de la política: per escalar, per assolir el poder i per a mantenir-lo cal renunciar a tenir una visió pròpia, cal renunciar a “la llibertat de visió”. Està mal vist, sobretot per les maquinàries electorals repartidores de càrrecs en què s’han convertit els partits, però també per a molts analistes i mitjans de comunicació, que algú tingui la seva pròpia visió i que l’expressi lliurement. En el criteri propi, en la personalitat o en la visió particular de cadascú hom hi veu de seguida desafeccions, manca de fidelitat, pèrdua de confiança, i si convé traïdoria.
Al capdavall, fins i tot en els partits més laics, preval la cita evangèlica de “Estàs en mi o contra mi”.
Tothom és ben lliure de fer el que vulgui, de militar o deixar de militar (recoi de paraula!) en un partit, de crear una associació o plataforma, o de postular-se per a una altra missió. En el cas de Carod, com en el de Castells en el PSC, la situació pot variar en funció dels resultats electorals que podrien deixar tocats els líders actuals d’Esquerra i dels Socialistes; encara que en política ja sabem que, com avisava l’altre dia Josep Huguet, la responsabilitat del fracàs es fa recaure sempre en els altres.
Ara bé, el que em sembla més preocupant de l’actitud de Carod són les seves paraules per a justificar aquesta enretirada temporal: “El més important és que he recuperat una llibertat de visió”. Aquest és el drama dels partits i de la política: per escalar, per assolir el poder i per a mantenir-lo cal renunciar a tenir una visió pròpia, cal renunciar a “la llibertat de visió”. Està mal vist, sobretot per les maquinàries electorals repartidores de càrrecs en què s’han convertit els partits, però també per a molts analistes i mitjans de comunicació, que algú tingui la seva pròpia visió i que l’expressi lliurement. En el criteri propi, en la personalitat o en la visió particular de cadascú hom hi veu de seguida desafeccions, manca de fidelitat, pèrdua de confiança, i si convé traïdoria.
Al capdavall, fins i tot en els partits més laics, preval la cita evangèlica de “Estàs en mi o contra mi”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada