Pàgines

dijous, 12 d’agost de 2010

Ens hem tornat bojos

Desconec qui hi ha al darrere del grup de militants d’ERC que pretenen que siguin les bases del partit, a través d’una consulta, les que decideixin si els republicans s’han de presentar conjuntament amb Laporta i Carretero. El partit ja ha fet el seu procés d’elecció de candidats, i la proposta no solament em sembla fora de lloc per qüestions de procediment, sinó d’oportunitat política i de fons. Pot ser una mostra més de la incapacitat dels militants d’Esquerra per a fer anàlisis mínimament serioses.

Sota la direcció de Joan Puigcercós i de Joan Ridao, Esquerra no només ja té elegits els seus candidats de cara a les eleccions de la tardor, sinó que ja ha fet (potser no està completat del tot?) el seu procés de purga interna, malbaratant molts dels recursos i valors que tenia, per la senzilla raó que podien fer ombra als seus dirigents. Ahir mateix, Josep Lluís Carod Rovira deia que ell ni tant sols participaria en la campanya electoral, perquè no se l’ha volgut a les llistes. Com és possible que un partit que té una persona de la capacitat intel·lectual i política de Carod (malgrat tots els seus errors compartits per l’actual direcció del partit) i que ha ostentat durant quatre anys, almenys teòricament, la vicepresidència del Govern, prescindeixi tan alegrement d’aquest capital polític? És la mateixa direcció que aplaudia la sortida, que ells mateixos havien forçar, de Joan Carretero, la mateixa que va menystenir la capacitat i la vàlua de l’Elisenda Pazzulie, la que ha menystingut el treball fet per molts militants d’Esquerra en tot el procés de les consultes populars, entre altres el de l’Uriel Bertran o de l’equip que treballava amb el López Tena, la que va posar tants impediments a l’Hèctor López Bofill per entrar al partit com tan pocs n’hi ha posat ara perquè en marxi. És a dir que l’actual direcció del partit ha treballat en els darrers temps, incansablement tot s’ha de dir, per foragitar totes les veus mínimament discrepants o més aviat que no siguin cegament fidels a l’aparell del partit. Ha treballat en sentit invers al de procurar ser l’eina integradora del creixent independentisme a casa nostra.

Després de tot aquest treball de disgregació, i quan ja es veu a venir la patacada, pretendre promoure un procés unitari que arreplegui tots aquests elements que ells mateixos han foragitat, em sembla com a mínim quimèric. A no ser que tingui una altra intencionalitat que ara mateix se m’escapa. Costa de creure que uns militants d’Esquerra que han contemplat i seguit el desastre de gestió de l’actual direcció del partit, puguin fer seriosament una proposta com aquesta. Ja seria molt que Reagrupament i Solidaritat poguessin arribar a un acord per a presentar-se a les eleccions, i poder esdevenir el revulsiu que necessita el país, i també ERC.