Tothom coincideix en dir que, si bé semblava que arreu d’Europa començàvem a sortir de la crisi, la cosa s’allargarà. De cop, hi va haver un gir en les polítiques econòmiques, amb l’obsessió de reduir el dèficit al preu que fos: i el preu era carregar el cost de la crisi a la classe treballadora i allargar-la indefinidament. Els grans poders econòmics s’han adonat que una situació de crisi com aquesta és una oportunitat d’or que no es poden deixar escapar.
Les mesures que està proposant i portant a terme ara el Govern Zapatero, fa cinc anys no les hauria gosat proposar l’extrema dreta més salvatge. Els mateixos que amb la seva pèssima gestió van ocasionar la crisi han orquestrat el clima oportú per a justificar veritables barbaritats que, des del punt de vista dels drets socials, ens fan recular moltes dècades. Però per fer-ho, no podien pas esperar que hi hagués al poder partits de la dreta més reaccionària, entre altres coses perquè tampoc el Partit Popular a Espanya hauria gosat fer plantejaments tan extremadament conservadors. Per fer-ho necessitaven una coartada; i la crisi els ha anat com anell al dit. Ara surten de sota les pedres suposats economistes que llancen les seves proclames apocalíptiques, disfressant-les d’argumentacions tècniques, quan no són sinó les consignes que els han redactat els poders econòmics. De forma planificada han anat atacant cadascun dels camps que interessava a la gran banca i a la patronal per a fer més rendibles els seus negocis, per a poder repartir-se més dividends: i no per l’encert de la seva gestió, que ens ha portat a la crisi, sinó perquè després de rebre els suports públics amb els diners dels treballadors, ara es dediquen a retallar els drets socials.
És fals que es tracti d’argumentacions tècniques econòmiques. Parlen d’aprimar l’administració pública, però no pas quan es tractava d’injectar diners dels contribuents i pensionistes a la banca, sinó quan es tracta de protegir les víctimes de la seva nefasta gestió. No parlen de reduir el dèficit de l’Estat a base d’eliminar despeses supèrflues com la Casa Reial, l’Exèrcit o molts ministeris que mantenen tota la seva estructura malgrat haver traspassat totes les competències; només parlen de com abaratir el cost de l’acomiadament, de com desviar els diners que els treballadors han pagat durant anys per a tenir una mínima jubilació. Ara, el fantasmagòric i mercenari Consell de Cent economistes, ben pagats com els grans directius de la banca i de les multinacionals per a qui treballen, han posat el seu punt de mira en les pensions. En la dels treballadors, és clar.
Les mesures que està proposant i portant a terme ara el Govern Zapatero, fa cinc anys no les hauria gosat proposar l’extrema dreta més salvatge. Els mateixos que amb la seva pèssima gestió van ocasionar la crisi han orquestrat el clima oportú per a justificar veritables barbaritats que, des del punt de vista dels drets socials, ens fan recular moltes dècades. Però per fer-ho, no podien pas esperar que hi hagués al poder partits de la dreta més reaccionària, entre altres coses perquè tampoc el Partit Popular a Espanya hauria gosat fer plantejaments tan extremadament conservadors. Per fer-ho necessitaven una coartada; i la crisi els ha anat com anell al dit. Ara surten de sota les pedres suposats economistes que llancen les seves proclames apocalíptiques, disfressant-les d’argumentacions tècniques, quan no són sinó les consignes que els han redactat els poders econòmics. De forma planificada han anat atacant cadascun dels camps que interessava a la gran banca i a la patronal per a fer més rendibles els seus negocis, per a poder repartir-se més dividends: i no per l’encert de la seva gestió, que ens ha portat a la crisi, sinó perquè després de rebre els suports públics amb els diners dels treballadors, ara es dediquen a retallar els drets socials.
És fals que es tracti d’argumentacions tècniques econòmiques. Parlen d’aprimar l’administració pública, però no pas quan es tractava d’injectar diners dels contribuents i pensionistes a la banca, sinó quan es tracta de protegir les víctimes de la seva nefasta gestió. No parlen de reduir el dèficit de l’Estat a base d’eliminar despeses supèrflues com la Casa Reial, l’Exèrcit o molts ministeris que mantenen tota la seva estructura malgrat haver traspassat totes les competències; només parlen de com abaratir el cost de l’acomiadament, de com desviar els diners que els treballadors han pagat durant anys per a tenir una mínima jubilació. Ara, el fantasmagòric i mercenari Consell de Cent economistes, ben pagats com els grans directius de la banca i de les multinacionals per a qui treballen, han posat el seu punt de mira en les pensions. En la dels treballadors, és clar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada