El Govern Zapatero va seguint el camí traçat per la patronal i pels interessos de la banca. La crisi va posar de manifest que hi havia punts febles en el sistema econòmic que possibilitaven que una mala gestió dels poders financers podia fer trontollar les seves economies. No n’hi havia prou amb l’establiment d’una legislació que els afavorís netament en temps de bonança, sinó que calia garantir, per llei, que en cas de crisi siguin els treballadors i les víctimes de la crisi els qui en paguin la factura.
Inicialment, des d’una perspectiva progressista l’argument era que en temps de crisi, no hi feia res que s’incrementés l’endeutament, per tal de garantir uns mínims de subsistència i per a impulsar mesures de reactivació. Però des de l’extrema dreta econòmica es va dir que ja n’hi havia prou, i que per a la banca i per a les grans empreses calien unes polítiques radicalment oposades: reduir dràsticament l’endeutament i el dèficit, sabent que això representa un drama social enorme i que retarda la sortida de la crisi. Les primeres mesures van ser desviar els fons que inicialment havien d’anar destinats a l’estat del benestar per a donar suport a les empreses especuladores i a les entitats bancàries més irresponsables. Tot seguit van venir les retallades de sous de funcionaris i la congelació de les pensions, mantenint això sí les primes multimilionàries i les jubilacions d’or dels directius de la banca. El següent pas va ser la reforma laboral, feta a mida de l’interès de les grans empreses, i en contra del plantejament que s’havia fet abans de cercar un treball qualificat i estable. S’apugen els impostos i els serveis bàsics per a la ciutadania, i com a escarni es fa el simulacre que també s’apuja irrisòriament els impostos a les rendes més altes (els empresaris encara riuen).
Ara ja només els falta la reforma de les pensions. I quan es parla de “reforma” s’entén que només es discutirà com es poden retallar drets dels treballadors, com poden reduir les pensions actuals i sobretot com treure recursos dels pensionistes (recursos que ja han pagat al llarg de la seva vida laboral) per a poder garantir els milionaris beneficis de les grans empreses. Que sigui retardant l’edat de jubilació, ampliant el termini exigible de cotització, o a través de qualsevol altre mecanisme, és només una qüestió de calcular quants diners podran desviar traient-los pel sistema que sigui dels minsos estalvis dels pensionistes. Un atracament amb totes les de la llei, i mai millor dit: un atrament per llei.
Inicialment, des d’una perspectiva progressista l’argument era que en temps de crisi, no hi feia res que s’incrementés l’endeutament, per tal de garantir uns mínims de subsistència i per a impulsar mesures de reactivació. Però des de l’extrema dreta econòmica es va dir que ja n’hi havia prou, i que per a la banca i per a les grans empreses calien unes polítiques radicalment oposades: reduir dràsticament l’endeutament i el dèficit, sabent que això representa un drama social enorme i que retarda la sortida de la crisi. Les primeres mesures van ser desviar els fons que inicialment havien d’anar destinats a l’estat del benestar per a donar suport a les empreses especuladores i a les entitats bancàries més irresponsables. Tot seguit van venir les retallades de sous de funcionaris i la congelació de les pensions, mantenint això sí les primes multimilionàries i les jubilacions d’or dels directius de la banca. El següent pas va ser la reforma laboral, feta a mida de l’interès de les grans empreses, i en contra del plantejament que s’havia fet abans de cercar un treball qualificat i estable. S’apugen els impostos i els serveis bàsics per a la ciutadania, i com a escarni es fa el simulacre que també s’apuja irrisòriament els impostos a les rendes més altes (els empresaris encara riuen).
Ara ja només els falta la reforma de les pensions. I quan es parla de “reforma” s’entén que només es discutirà com es poden retallar drets dels treballadors, com poden reduir les pensions actuals i sobretot com treure recursos dels pensionistes (recursos que ja han pagat al llarg de la seva vida laboral) per a poder garantir els milionaris beneficis de les grans empreses. Que sigui retardant l’edat de jubilació, ampliant el termini exigible de cotització, o a través de qualsevol altre mecanisme, és només una qüestió de calcular quants diners podran desviar traient-los pel sistema que sigui dels minsos estalvis dels pensionistes. Un atracament amb totes les de la llei, i mai millor dit: un atrament per llei.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada