L’argument no és pas nou. L’utilitza tant la dreta com l’extrema dreta espanyola, és a dir tant el PP com el PSOE, i ara l’ha repetit el Ministre de Treball i candidat socialista Celestino Corbacho: La Independència de Catalunya no serà un procés pacífic. Naturalment, tots els partits demòcrates i contraris a la violència ja han posat el crit al cel, pel que consideren una amenaça inadmissible.
Ja és significatiu que el Ministre que Zapatero s’ha tret del damunt per la seva ineficàcia utilitzi el futur i no el condicional; probablement és més optimista que l’Artur Mas a l’hora de creure que les relacions entre Catalunya i Espanya estan arribant al seu punt final. Després d’haver contribuït a fer inviable un encaix de Catalunya al si d’un Estat espanyol que reconegui l’existència de diverses identitats i diverses cultures, havent quedat sense més arguments per a justificar romandre en un Estat que ens menysprea i ens espolia, no queda altra argument que el de la por. Quan van esclatar les guerres dels Balcans, en què Sèrbia atacava sense miraments els pobles que desitjaven la llibertat, ja hi va haver polítics espanyols que llançaven l’advertiment que allò era el que ens podia passar a nosaltres: ells naturalment del cantó serbi, dels Milosevic, Karadzic i companyia, nosaltres podríem ser Eslovènia, Croàcia, Bòsnia, Montenegro o Kosovo.
Sembla que en l’actual context europeu el somni dels partidaris de la violència no seria possible. Tots els grups o moviments independentistes catalans fan bandera del pacifisme i del procés democràtic per a assolir la independència; allò que tanta por els fa que passi també al País Basc. Però a Corbacho el va trair el subconscient, perquè ell i el seu partit sí que són ferms partidaris de la violència per a obtenir l’objectiu polític de la Unitat d’Espanya. I amb això es posarien aviat d’acord amb el Partit Popular, amb qui ja comparteixen la política econòmica.
Ja és significatiu que el Ministre que Zapatero s’ha tret del damunt per la seva ineficàcia utilitzi el futur i no el condicional; probablement és més optimista que l’Artur Mas a l’hora de creure que les relacions entre Catalunya i Espanya estan arribant al seu punt final. Després d’haver contribuït a fer inviable un encaix de Catalunya al si d’un Estat espanyol que reconegui l’existència de diverses identitats i diverses cultures, havent quedat sense més arguments per a justificar romandre en un Estat que ens menysprea i ens espolia, no queda altra argument que el de la por. Quan van esclatar les guerres dels Balcans, en què Sèrbia atacava sense miraments els pobles que desitjaven la llibertat, ja hi va haver polítics espanyols que llançaven l’advertiment que allò era el que ens podia passar a nosaltres: ells naturalment del cantó serbi, dels Milosevic, Karadzic i companyia, nosaltres podríem ser Eslovènia, Croàcia, Bòsnia, Montenegro o Kosovo.
Sembla que en l’actual context europeu el somni dels partidaris de la violència no seria possible. Tots els grups o moviments independentistes catalans fan bandera del pacifisme i del procés democràtic per a assolir la independència; allò que tanta por els fa que passi també al País Basc. Però a Corbacho el va trair el subconscient, perquè ell i el seu partit sí que són ferms partidaris de la violència per a obtenir l’objectiu polític de la Unitat d’Espanya. I amb això es posarien aviat d’acord amb el Partit Popular, amb qui ja comparteixen la política econòmica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada