Els grans mitjans de comunicació responen també a grans interessos econòmics i ideològics. Saben que poden controlar l’opinió pública dosificant les informacions i ignorant tot allò que no interessa, com deia ahir en el cas de les violacions dels Drets humans a Guatemala amb el suport de l’Administració americana. Els règims dictatorials, insegurs d’ells mateixos, estableixen una fèrria censura i persegueixen qualsevol escletxa de llibertat. Però aquests ja són minoritaris en el panorama internacional, no pas perquè la resta no en comparteixi els mateixos objectius, sinó perquè els grans poders econòmics, en el marc de les democràcies formals, no en tenen cap necessitat.
Així, una cadena televisiva pot mantenir una determinada línia ideològica, que inclou censura, discriminació, tergiversació, omissió o negació de la realitat, al costat de programes de menor abast on s’accepten informacions aparentment contradictòries amb les que s’ofereixen al gran públic. Una certa i controlada diversitat ideològica els dóna el pedigrí necessari. De la mateixa manera, en el conjunt de la societat, al costat dels grans grups de comunicació es toleren mitjans alternatius justament perquè saben que serveixen per a acontentar unes minories i justificar una aparent pluralitat. Naturalment, sempre que aquests mitjans alternatius es mantinguin dins d’aquest espai de la marginalitat.
Sovint, hem sentit elogis encesos a les anomenades xarxes socials que es promouen a través d’internet, com a paradigma de la llibertat en estat pur, en la mesura que qualsevol persona pot obrir un espai de diàleg i de comunicació amb el món sencer. S’ha de ser molt innocent per creure que es pot permetre l’ús de les noves tecnologies per a democratitzar la informació. El fenomen de Facebook es pot tolerar en la mesura en què serveixi de vàlvula d’escapament dels quatre eixelebrats de sempre, però no deixa de tenir un control ideològic i polític molt concret per evitar excessos, per evitar que moviments tolerats en la marginalitat adquireixin cap significació excessiva. S’ha de ser molt ingenu per pensar que Facebook és un espai de llibertat; a tot estirar, una llibertat vigilada amb una fèrria censura política.
Així, una cadena televisiva pot mantenir una determinada línia ideològica, que inclou censura, discriminació, tergiversació, omissió o negació de la realitat, al costat de programes de menor abast on s’accepten informacions aparentment contradictòries amb les que s’ofereixen al gran públic. Una certa i controlada diversitat ideològica els dóna el pedigrí necessari. De la mateixa manera, en el conjunt de la societat, al costat dels grans grups de comunicació es toleren mitjans alternatius justament perquè saben que serveixen per a acontentar unes minories i justificar una aparent pluralitat. Naturalment, sempre que aquests mitjans alternatius es mantinguin dins d’aquest espai de la marginalitat.
Sovint, hem sentit elogis encesos a les anomenades xarxes socials que es promouen a través d’internet, com a paradigma de la llibertat en estat pur, en la mesura que qualsevol persona pot obrir un espai de diàleg i de comunicació amb el món sencer. S’ha de ser molt innocent per creure que es pot permetre l’ús de les noves tecnologies per a democratitzar la informació. El fenomen de Facebook es pot tolerar en la mesura en què serveixi de vàlvula d’escapament dels quatre eixelebrats de sempre, però no deixa de tenir un control ideològic i polític molt concret per evitar excessos, per evitar que moviments tolerats en la marginalitat adquireixin cap significació excessiva. S’ha de ser molt ingenu per pensar que Facebook és un espai de llibertat; a tot estirar, una llibertat vigilada amb una fèrria censura política.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada