Sovint, als alumnes, els explico que no cal tenir excessius problemes de tipus moral per dir una mentida. No dir tota la veritat, dir-la a mitges o fins i tot falsejar-la una mica no és tan greu si això et pot beneficiar, i sempre que no causi un perjudici als altres. Ho explico referint-me a les estratègies que hom pot seguir per a treure una bona nota d’un examen. Els adverteixo, això sí, que el perill pot estar en què hom acabi enganyant-se a si mateix, essent-ne al capdavall el principal perjudicat.
Suposo que la idea deu ser aplicable també a la política. La majoria de les enquestes indicaven que ni Solidaritat ni Reagrupament no tenien garantida la presència al Parlament després de les eleccions del 28 de novembre, o, en el millor dels casos, seria amb una mínima representació. I malgrat tot, ambdues formacions van entestar-se en presentar-se per separat sabent que això provocava un cert desencís entre l’electorat independentista i sabent que, amb la Llei d’Hondt, la suma de vots pot equivaldre a força més que a la suma de possibles diputats.
Més enllà dels raonaments de procediment, perquè no n’hi pot haver ni d’ideològics ni de programàtics, han aparegut les pròpies prospeccions de resultats com a explicació o justificació de la decidida voluntat de presentar-se per separat . Des de Solidaritat, per exemple, s’afirmava que segons les seves enquestes podien arribar a treure entre sis i vuit diputats, mentre que a Reagrupament també es mostren convençuts que tindran representació al proper Parlament de Catalunya. Res a veure amb el que diu la majoria de les enquestes publicades per diversos mitjans de comunicació.
La pregunta que se’ns fa als més escèptics és: i tu et creus les enquestes que interessadament publiquen els mitjans de comunicació?. N’hi ha que fins i tot tenen la gosadia d’acusar-nos d’aigualir-los la festa, com si el fet d’alertar del perill que correm en fos la causa. I la veritat és que jo ni crec ni deixo de creure. Però em fa por que no facin com aquells mal estudiants que es freguen les mans pensant que han pogut enganyar tothom, pel fet d’haver falsejat un examen, i després cauen en rodó quan la cosa va de debò.
Demà tindrà lloc a Barcelona la primera Convenció de Solidaritat Catalana per la Independència. I si no volem que sigui la darrera ja cal que sigui tot un èxit i que enceti un procés d’engrescament col·lectiu que fins ara no acabem de veure, fora dels recintes on es celebren els seus actes. Espero que l’enquesta que exhibeixen els dirigents de SI no sigui una bravata; i que el que tingui de fanfàrria vagi orientat a animar algun despistat que podia deixar de votar-los per por que el seu vot resultés inútil. Altrament, podria donar-se la situació ridícula que només els creadors de l’engany se l’haguessin acabat creient.
Suposo que la idea deu ser aplicable també a la política. La majoria de les enquestes indicaven que ni Solidaritat ni Reagrupament no tenien garantida la presència al Parlament després de les eleccions del 28 de novembre, o, en el millor dels casos, seria amb una mínima representació. I malgrat tot, ambdues formacions van entestar-se en presentar-se per separat sabent que això provocava un cert desencís entre l’electorat independentista i sabent que, amb la Llei d’Hondt, la suma de vots pot equivaldre a força més que a la suma de possibles diputats.
Més enllà dels raonaments de procediment, perquè no n’hi pot haver ni d’ideològics ni de programàtics, han aparegut les pròpies prospeccions de resultats com a explicació o justificació de la decidida voluntat de presentar-se per separat . Des de Solidaritat, per exemple, s’afirmava que segons les seves enquestes podien arribar a treure entre sis i vuit diputats, mentre que a Reagrupament també es mostren convençuts que tindran representació al proper Parlament de Catalunya. Res a veure amb el que diu la majoria de les enquestes publicades per diversos mitjans de comunicació.
La pregunta que se’ns fa als més escèptics és: i tu et creus les enquestes que interessadament publiquen els mitjans de comunicació?. N’hi ha que fins i tot tenen la gosadia d’acusar-nos d’aigualir-los la festa, com si el fet d’alertar del perill que correm en fos la causa. I la veritat és que jo ni crec ni deixo de creure. Però em fa por que no facin com aquells mal estudiants que es freguen les mans pensant que han pogut enganyar tothom, pel fet d’haver falsejat un examen, i després cauen en rodó quan la cosa va de debò.
Demà tindrà lloc a Barcelona la primera Convenció de Solidaritat Catalana per la Independència. I si no volem que sigui la darrera ja cal que sigui tot un èxit i que enceti un procés d’engrescament col·lectiu que fins ara no acabem de veure, fora dels recintes on es celebren els seus actes. Espero que l’enquesta que exhibeixen els dirigents de SI no sigui una bravata; i que el que tingui de fanfàrria vagi orientat a animar algun despistat que podia deixar de votar-los per por que el seu vot resultés inútil. Altrament, podria donar-se la situació ridícula que només els creadors de l’engany se l’haguessin acabat creient.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada