En un sol dia es va col·locar gaire bé la meitat dels bons que té previst emetre la Generalitat. Tot un èxit, certament. L’emissió de deute públic és un recurs relativament habitual de moltes administracions, i per tant no té res d’estrany que també l’hagi emprat el Govern de la Generalitat. Però, no oblidem que no deixa de ser una forma més d’endeutar-se, perquè aquests diners l’any que ve s’hauran de tornar, i amb interessos; i la bola de l’endeutament es farà més gran. Amb totes les retallades que s’han fet en els darrers mesos, incloses reformes estructurals netament lesives als interessos dels treballadors, com és que la Generalitat continua endeutant-se?.
La resposta és relativament senzilla. Normalment, aquestes emissions de bons es fan per a cobrir inversions amb visió de futur; però, en aquest cas es tracta de la immediatesa d’arribar a final de mes, o a final d’any, i cobrir les despeses corrents: nòmines, concerts sanitaris, etc. Aquí no s’hi valien decisions estratègiques de si es podia ajornar o no una inversió, calia evitar al preu que fos el risc d’una suspensió de pagaments. I aquest “preu que fos” ha estat molt alt. Al 4’75% d’interessos cal afegir-hi la sucosa comissió que s’enduen els bancs i caixes per a la seva tramitació; un preu molt per sobre del que s’acostuma a pagar en els mercats, i en tot cas molt proper al que ha hagut de pagar Grècia per ser considerat un Estat insolvent. Per què, doncs, la Generalitat ha utilitzat aquest recurs i per què ha ofert d’entrada una rendibilitat tan alta a costa de les arques públiques?
Si tenim en compte que el preu del diner també el marquen les lleis del mercat, podríem deduir-ne tres possibles explicacions: la primera podria ser que la imperiosa urgència de captar aquests recursos no permetia a la Generalitat córrer el més mínim risc de no col·locar immediatament els bons; la segona seria que els economistes del Govern, en una demostració de manca de confiança, hagin fet un càlcul erroni sortint amb un preu excessivament alt, perquè tot sembla indicar que oferint uns interessos més propers als del mercat, i per tant més rendibles per a les arques públiques, també s’haurien pogut col·locar; i la tercera, en combinació amb les dues anteriors, seria que el Govern actual sabent que ha de passar la pilota al rival polític no ha mirat massa prim i ha anat a assegurar-se el cop, al capdavall serà CiU qui l’any que ve es trobarà amb la dificultat afegida d’haver de retornar amb interessos els diners ara recaptats precipitadament.
La resposta és relativament senzilla. Normalment, aquestes emissions de bons es fan per a cobrir inversions amb visió de futur; però, en aquest cas es tracta de la immediatesa d’arribar a final de mes, o a final d’any, i cobrir les despeses corrents: nòmines, concerts sanitaris, etc. Aquí no s’hi valien decisions estratègiques de si es podia ajornar o no una inversió, calia evitar al preu que fos el risc d’una suspensió de pagaments. I aquest “preu que fos” ha estat molt alt. Al 4’75% d’interessos cal afegir-hi la sucosa comissió que s’enduen els bancs i caixes per a la seva tramitació; un preu molt per sobre del que s’acostuma a pagar en els mercats, i en tot cas molt proper al que ha hagut de pagar Grècia per ser considerat un Estat insolvent. Per què, doncs, la Generalitat ha utilitzat aquest recurs i per què ha ofert d’entrada una rendibilitat tan alta a costa de les arques públiques?
Si tenim en compte que el preu del diner també el marquen les lleis del mercat, podríem deduir-ne tres possibles explicacions: la primera podria ser que la imperiosa urgència de captar aquests recursos no permetia a la Generalitat córrer el més mínim risc de no col·locar immediatament els bons; la segona seria que els economistes del Govern, en una demostració de manca de confiança, hagin fet un càlcul erroni sortint amb un preu excessivament alt, perquè tot sembla indicar que oferint uns interessos més propers als del mercat, i per tant més rendibles per a les arques públiques, també s’haurien pogut col·locar; i la tercera, en combinació amb les dues anteriors, seria que el Govern actual sabent que ha de passar la pilota al rival polític no ha mirat massa prim i ha anat a assegurar-se el cop, al capdavall serà CiU qui l’any que ve es trobarà amb la dificultat afegida d’haver de retornar amb interessos els diners ara recaptats precipitadament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada