Pàgines

divendres, 22 d’octubre de 2010

Del comunisme a l’extrema dreta

Encara són ben actives les generacions de militants polítics que es van formar a les acaballes del franquisme o a l’inici de la transició, sota els cànons del socialisme. Molts recordaran els problemes interns del PSOE quan va abandonar l’ortodòxia marxista, o la controvèrsia existent entre les formacions comunistes quan el concepte d’”eurocomunisme” sonava com una mena d’insult o de rebaixa a uns ideals. I tanmateix, tot plegat ens sona com a molt llunyà. Abans de la caiguda de la Unió Soviètica l’esquerra de l’Europa occidental hi tenia un referent, encara que fos remarcant-ne les discrepàncies.

Teòricament, la desaparició del Mur de Berlín representava també el fracàs històric d’un model de societat. S’imposava el liberalisme en el nou ordre mundial, deixant per a l’anomenada socialdemocràcia el paper moderador dels excessos de l’economia de mercat. Els partits socialistes, en el millor dels casos, exercien de liberals més sensibles però sense cap aspiració transformadora. Hom podia entendre que el model comunista o revolucionari podia haver tingut un paper en determinats moments de la història, però que en una societat post industrial o globalitzada deixaven de tenir sentit, eren inviables, i la seva obstinació a persistir no podia anar sinó en contra de la pròpia població que suposadament volien defensar. D’aquí que l’esquerra europea iniciés una ràpida transformació cap a l’ecologisme i cap a la defensa dels drets socials, sense qüestionar ja el model econòmic global.

Fins aquí, tot entraria en la normalitat d’una lògica d’evolució històrica. Però, què s’ha esdevingut amb aquells països que eren els referents d’aquesta esquerra europea, i per tant de molts de nosaltres? Els vells comunistes, russos o xinesos, i els seus hereus han fet un gir inesperat (almenys inesperat per nosaltres) en situar-se de cop, i sense moure’s de lloc, sovint mantenint els mateixos símbols de la falç i el martell, a l’extrema dreta més brutal. Més a la dreta del Partit Republicà dels Estats Units, hi trobaríem ara el partit comunista xinès o el de Corea del Nord, on fins i tot es permeten d’instaurar una mena de monarquia feudal o absolutista. La nova Rússia i la vella Xina, han instaurat uns règims ferotgement capitalistes en l’àmbit econòmic, i despietadament dictatorials en l’àmbit social.