Val a dir, d’entrada, que crec fermament en la necessitat d’una regeneració política, entesa sobretot com un canvi de mentalitat sobre el que hauria de ser la pràctica política. De fet, ja fa molts anys, essent secretari comarcal d’ERC, vaig prendre la decisió de no presentar-me més com a candidat per a optar a cap càrrec intern ni per a formar part de cap llista electoral. I la decisió la vaig prendre en constatar els tripijocs interns, els cops de colze i el joc d’interessos personals que s’hi movien: no s’escollien els candidats en funció de la seva vàlua o de la seva idoneïtat per al càrrec, i per tant en bé del partit o pensant en el servei al país, sinó en funció de les amistats, el pagament de favors rebuts i fidelitats personals. I això que passava al meu partit era idèntic al que passava a la resta; i pel que veig tampoc se n’han lliurat les noves formacions.
Ara bé. També haig de dir que és un tema que em suscita molt poc entusiasme, tant si el sento dels partits tradicionals, perquè és evident que no tenen cap voluntat de canviar gens ni mica la situació, com si el sento de les noves formacions polítiques. I el meu poc entusiasme prové del convenciment que la regeneració política no és tant una qüestió formal, de reglaments i de lleis, com apunten diverses de les propostes que sentim aquests dies, com de mentalitat i de concepte de la política. I aquí és on les perspectives se’m fan més utòpiques i irreals, perquè en realitat potser no hi està interessat ningú, començant pels mitjans de comunicació que en cap cas respectarien ni donarien suport a algú que es presentés amb tota honestedat i claredat: els faria perdre massa titulars.
D’altra banda, he arribat al convenciment que el que de veritat importa és l’eficàcia de l’acció política, i que hi poden haver formes més o menys atractives teòricament però que a la pràctica són inviables, o molt poc útils, o no eviten al capdavall els tripijocs i les martingales que tan abunden en l’activitat dels partits polítics. Per entendre’ns, la coalició entre Reagrupament i Solidaritat, que molts defensàvem, era impossible si es volia ser respectuós amb les respectives assemblees. I tanmateix hi insistíem perquè consideràvem que hauria estat en benefici de l’independentisme.
Com que les frases genèriques d’apostar per la regeneració, per la democràcia interna o per la transparència no comprometen a res, tots els partits polítics en poden fer gala encara que després continuïn amb els mateixos vicis de sempre. Però lògicament són les noves formacions, les que insisteixen més decididament sobre el tema, entre altres coses perquè hom voldria que s’associés “regeneració” amb “canvi”: nous partits o nous polítics. A l’hora de la veritat, però, algunes de les propostes que es formulen com a innovadores en realitat ja s’apliquen, en més o menys mesura, en la majoria dels partits.
Suposo que deu ser del tot utòpic i propi d’un bufanúvols imaginar un grup polític on la seva gent (la paraula militant em fa venir urticària) hi treballi amb l’única voluntat de servir el país, que entengui que el partit és només una eina, i que la seva aportació s’ha de basar en posar-se a disposició pel que faci falta. L’ambició personal, l’actitud superba d’imaginar-se un mateix el salvador de la pàtria o com a mínim el millor per a ocupar un determinat càrrec, i en qualsevol cas creure’s en possessió de la veritat absoluta, deuen ser elements innats a la condició humana. D’aquí que fàcilment hom confongui en un primer moment els interessos del partit amb els interessos país, per tot seguit acabar confonent els interessos personals amb els del partit. De manera que el sil·logisme es completa considerant que tot allò que és en benefici del líder ho és també del partit, i per tant del país.
Des de posicions marginals o molt minoritàries és molt fàcil fer propostes de caràcter assembleari que, sense que s’hagin de menystenir, poden ser ineficaces o inviables en una organització de grans dimensions. Com també és molt més fàcil fer determinades propostes en els moments inicials d’una organització que està encara en fase de consolidació, i no té massa poder per a repartir. I tot i així ja vam veure com apareixien els primers problemes al si de Reagrupament, o com a Solidaritat van haver de fer un reglament que blindés les candidatures (en deien candidatures solidàries per no emprar el nom de candidatures tancades) per tal d’evitar que els afiliats canviessin l’ordre establert o deixessin algun dels dirigents en fora de joc. O és que a algú se li acut pensar que s’hagués fet un procés absolutament obert per a l’elecció dels candidats, si no haguessin tingut l’absoluta seguretat que l’Assemblea no faria sinó confirmar els llocs tal com s’havia dissenyat?
I no ho censuro. Al capdavall, són prou coneguts els tarannàs de Joan Laporta i de Joan Carretero, els quals en més d’una ocasió s’han fet manifestat en el sentit de reivindicar el paper d’un lideratge fort, de capità que guia la tropa, en contra del criteri assembleari que alguns dels seus seguidors prediquen.
Així, doncs, hi poden haver mesures que ajudin a fer més transparent i participativa l’activitat política, com ara la de les llistes obertes, però difícilment s’evitaran les conxorxes, els jocs de fidelitats personals i la prioritat als interessos personals que tan caracteritzen la vida política del país. Em sembla bé que s’expliciti en els programes electorals i que es facin determinades propostes, però em sembla excessiu que es vulgui presentar com a quelcom que ha de revolucionar la vida política del país. Més que reformes de reglaments i de lleis, el que caldria és un canvi de mentalitat i d’actitud: fer anàlisi serioses i no maniquees a partir de les quals emprendre l’acció, enlloc d’esbiaixar la realitat per a justificar l’acció ja empresa; entendre positivament la crítica i ser molt autocrítics i exigents amb nosaltres mateixos; elegir els càrrecs o els candidats no tant en funció de les ambicions personals dels aspirants, que lògicament es buscaran el màxim de suports o de fidelitats possibles, sinó en base a la idoneïtat de la persona en relació al càrrec a ocupar; entendre l’honestedat i la transparència com la capacitat de dir en públic exactament el mateix que es diu en les reunions de partit, o en petit comitè, a porta tancada.
Regeneració política, sí. Però, pregonar determinades propostes com la solució de tots els mals, quan s’ha estat incapaç d’arribar a acords unitaris en benefici del país, és caure justament en el mateix discurs pamfletari i enganyós de la política tradicional. És, ben mirat, una manera d’evidenciar que la regeneració no és possible.
Ara bé. També haig de dir que és un tema que em suscita molt poc entusiasme, tant si el sento dels partits tradicionals, perquè és evident que no tenen cap voluntat de canviar gens ni mica la situació, com si el sento de les noves formacions polítiques. I el meu poc entusiasme prové del convenciment que la regeneració política no és tant una qüestió formal, de reglaments i de lleis, com apunten diverses de les propostes que sentim aquests dies, com de mentalitat i de concepte de la política. I aquí és on les perspectives se’m fan més utòpiques i irreals, perquè en realitat potser no hi està interessat ningú, començant pels mitjans de comunicació que en cap cas respectarien ni donarien suport a algú que es presentés amb tota honestedat i claredat: els faria perdre massa titulars.
D’altra banda, he arribat al convenciment que el que de veritat importa és l’eficàcia de l’acció política, i que hi poden haver formes més o menys atractives teòricament però que a la pràctica són inviables, o molt poc útils, o no eviten al capdavall els tripijocs i les martingales que tan abunden en l’activitat dels partits polítics. Per entendre’ns, la coalició entre Reagrupament i Solidaritat, que molts defensàvem, era impossible si es volia ser respectuós amb les respectives assemblees. I tanmateix hi insistíem perquè consideràvem que hauria estat en benefici de l’independentisme.
Com que les frases genèriques d’apostar per la regeneració, per la democràcia interna o per la transparència no comprometen a res, tots els partits polítics en poden fer gala encara que després continuïn amb els mateixos vicis de sempre. Però lògicament són les noves formacions, les que insisteixen més decididament sobre el tema, entre altres coses perquè hom voldria que s’associés “regeneració” amb “canvi”: nous partits o nous polítics. A l’hora de la veritat, però, algunes de les propostes que es formulen com a innovadores en realitat ja s’apliquen, en més o menys mesura, en la majoria dels partits.
Suposo que deu ser del tot utòpic i propi d’un bufanúvols imaginar un grup polític on la seva gent (la paraula militant em fa venir urticària) hi treballi amb l’única voluntat de servir el país, que entengui que el partit és només una eina, i que la seva aportació s’ha de basar en posar-se a disposició pel que faci falta. L’ambició personal, l’actitud superba d’imaginar-se un mateix el salvador de la pàtria o com a mínim el millor per a ocupar un determinat càrrec, i en qualsevol cas creure’s en possessió de la veritat absoluta, deuen ser elements innats a la condició humana. D’aquí que fàcilment hom confongui en un primer moment els interessos del partit amb els interessos país, per tot seguit acabar confonent els interessos personals amb els del partit. De manera que el sil·logisme es completa considerant que tot allò que és en benefici del líder ho és també del partit, i per tant del país.
Des de posicions marginals o molt minoritàries és molt fàcil fer propostes de caràcter assembleari que, sense que s’hagin de menystenir, poden ser ineficaces o inviables en una organització de grans dimensions. Com també és molt més fàcil fer determinades propostes en els moments inicials d’una organització que està encara en fase de consolidació, i no té massa poder per a repartir. I tot i així ja vam veure com apareixien els primers problemes al si de Reagrupament, o com a Solidaritat van haver de fer un reglament que blindés les candidatures (en deien candidatures solidàries per no emprar el nom de candidatures tancades) per tal d’evitar que els afiliats canviessin l’ordre establert o deixessin algun dels dirigents en fora de joc. O és que a algú se li acut pensar que s’hagués fet un procés absolutament obert per a l’elecció dels candidats, si no haguessin tingut l’absoluta seguretat que l’Assemblea no faria sinó confirmar els llocs tal com s’havia dissenyat?
I no ho censuro. Al capdavall, són prou coneguts els tarannàs de Joan Laporta i de Joan Carretero, els quals en més d’una ocasió s’han fet manifestat en el sentit de reivindicar el paper d’un lideratge fort, de capità que guia la tropa, en contra del criteri assembleari que alguns dels seus seguidors prediquen.
Així, doncs, hi poden haver mesures que ajudin a fer més transparent i participativa l’activitat política, com ara la de les llistes obertes, però difícilment s’evitaran les conxorxes, els jocs de fidelitats personals i la prioritat als interessos personals que tan caracteritzen la vida política del país. Em sembla bé que s’expliciti en els programes electorals i que es facin determinades propostes, però em sembla excessiu que es vulgui presentar com a quelcom que ha de revolucionar la vida política del país. Més que reformes de reglaments i de lleis, el que caldria és un canvi de mentalitat i d’actitud: fer anàlisi serioses i no maniquees a partir de les quals emprendre l’acció, enlloc d’esbiaixar la realitat per a justificar l’acció ja empresa; entendre positivament la crítica i ser molt autocrítics i exigents amb nosaltres mateixos; elegir els càrrecs o els candidats no tant en funció de les ambicions personals dels aspirants, que lògicament es buscaran el màxim de suports o de fidelitats possibles, sinó en base a la idoneïtat de la persona en relació al càrrec a ocupar; entendre l’honestedat i la transparència com la capacitat de dir en públic exactament el mateix que es diu en les reunions de partit, o en petit comitè, a porta tancada.
Regeneració política, sí. Però, pregonar determinades propostes com la solució de tots els mals, quan s’ha estat incapaç d’arribar a acords unitaris en benefici del país, és caure justament en el mateix discurs pamfletari i enganyós de la política tradicional. És, ben mirat, una manera d’evidenciar que la regeneració no és possible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada