Per més que ho intentin dissimular, amb sospites i fins i tot presumptes proves, la darrera assemblea de compromissaris del F.C. Barcelona tenia tots els aires d’una conxorxa on confluïen la revenja estrictament personal de Sandro Rossell i els interessos polítics de combatre un Joan Laporta independentista. Els mateixos responsables econòmics de la nova Junta de Sandro Rossell afirmàvem que les diferències no provenien de cap frau, paraula que s’han guardat prou de dir oficialment, sinó de diferents fórmules d’elaborar la comptabilitat; molt més prudent i conservadora per part de la nova Junta.
En el cas que hi hagués sospites mínimament fundades d’un possible frau, hauria estat imperdonable que Sandro Rossell hagués votat en blanc a l’hora de decidir si calia traslladar el cas a la Justícia. Ell era perfectament conscient que, en la seva maniobra, a ningú li passava desapercebut el seu afany de revenja; i votant en blanc podia fer veure que ell se’n rentava les mans. Tirava la pedra, però amagava la mà. És possible que en la gestió de Joan Laporta, també durant l’època en què en formava part Sandro Rossell, hi hagués una certa alegria en la despesa, tenint en compte la lleugeresa amb què es remenen els milions en el món del futbol. A qualsevol persona mínimament sensata li pot, i li deu, semblar una bestiesa que un intermediari cobri milions per gestionar el traspàs d’un jugador; d’aquí que siguin aquests intermediaris els primers interessats en crear tensions que forcin la marxa d’un jugador. Com també ens sembla una bestiesa gaire bé insultat que en plena crisi es paguin tants milions per un jugador, que després pot resultar que jugui ben poc o que es revengui la temporada següent a meitat de preu. Però tot això és pràctica comuna en el món del futbol, també del que practicava Sandro Rossell quan formava part de la Junta de Joan Laporta, i que ja ha començat a aplicar ara en la seva nova etapa.
És deplorable que l’esperit venjatiu d’una persona que sap que difícilment podrà igualar la gestió de l’anterior President l’hagi portat a emprendre una acció que només pot portar perjudicis per al Barça. Tan cert és que algú pugui haver inflat un estat de comptes per dissimular unes pèrdues en la gestió, com que algú pugui desinflar-lo per a poder justificar després, amb ben poca cosa que faci, haver sanejat el Club. Un pèssim estil, l’esgrimit per Sandro Rossell, que posa en evidència la seva escassa qualitat personal, i del qual no se’n pot esperar res de bo.
En el cas que hi hagués sospites mínimament fundades d’un possible frau, hauria estat imperdonable que Sandro Rossell hagués votat en blanc a l’hora de decidir si calia traslladar el cas a la Justícia. Ell era perfectament conscient que, en la seva maniobra, a ningú li passava desapercebut el seu afany de revenja; i votant en blanc podia fer veure que ell se’n rentava les mans. Tirava la pedra, però amagava la mà. És possible que en la gestió de Joan Laporta, també durant l’època en què en formava part Sandro Rossell, hi hagués una certa alegria en la despesa, tenint en compte la lleugeresa amb què es remenen els milions en el món del futbol. A qualsevol persona mínimament sensata li pot, i li deu, semblar una bestiesa que un intermediari cobri milions per gestionar el traspàs d’un jugador; d’aquí que siguin aquests intermediaris els primers interessats en crear tensions que forcin la marxa d’un jugador. Com també ens sembla una bestiesa gaire bé insultat que en plena crisi es paguin tants milions per un jugador, que després pot resultar que jugui ben poc o que es revengui la temporada següent a meitat de preu. Però tot això és pràctica comuna en el món del futbol, també del que practicava Sandro Rossell quan formava part de la Junta de Joan Laporta, i que ja ha començat a aplicar ara en la seva nova etapa.
És deplorable que l’esperit venjatiu d’una persona que sap que difícilment podrà igualar la gestió de l’anterior President l’hagi portat a emprendre una acció que només pot portar perjudicis per al Barça. Tan cert és que algú pugui haver inflat un estat de comptes per dissimular unes pèrdues en la gestió, com que algú pugui desinflar-lo per a poder justificar després, amb ben poca cosa que faci, haver sanejat el Club. Un pèssim estil, l’esgrimit per Sandro Rossell, que posa en evidència la seva escassa qualitat personal, i del qual no se’n pot esperar res de bo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada