Mentre aquí ens vam passar mesos parlant d’una vaga general que al final va acabar sense més pena ni glòria, a França sembla que s’ho prenen més seriosament. Dia rere dia van intensificant les mobilitzacions involucrant-hi nous sectors en la protesta. I, inevitablement, també apareixen els aldarulls, les actituds violentes i els actes de vandalisme. Res de nou. Les reivindicacions són les mateixes; la metodologia, tota una altra. Els resultats estan per veure, entre altres coses perquè la pèrdua del control de la situació pot acabar beneficiant el Govern de Sarkozy.
Deixant per sentat que la violència no és justificable, el que sobta és la passivitat amb què els treballadors i la població en general es resignen a unes mesures dictades pels grans interessos econòmics en contra seva. La crisi els ha anat com anell al dit per a poder emprendre mesures ultraconservadores, que suposen una retallada dels drets socials conquerits al llarg dels anys amb no pocs esforços. I ara, ja, la crisi no hi té res a veure. Perquè les mesures que estan prenent la majoria dels governs europeus, ells mateixos ho reconeixen, el que fan és retardar la sortida de la crisi. Han trobat l’excusa perfecte per a garantir que els plats trencats de la mala gestió de la banca, dels excessos dels especuladors, i de la cobdícia de les grans empreses els pagui íntegrament la classe treballadora. Els escassos recursos de la ciutadania, a través dels impostos i ara també a través de les pensions, són desviats cap als grans poders econòmics que no es resignen a contenir el nivell de beneficis, ni en les situacions més difícils.
El que sobta, dic, és aquesta passivitat i esperit de resignació que aquí també han assumit des de fa temps els sindicats. Estem retornant moltes dècades enrere pel que fa a drets socials i laborals. El President de la Patronat espanyola, prototipus perfecte d’empresari inepte i sense escrúpols, pot donar la seva recepta sense que li caigui la cara de vergonya, ni li trenqui ningú: “treballar més per a guanyar menys”. Es referia als treballadors, és clar. El que sobta és que davant de tanta violència dels Governs titelles en mans dels interessos dels poders econòmics, les respostes violentes (molt menys violentes que les del poder) siguin tan escasses, tan anecdòtiques, tan residuals... Impera la resignació i la impotència.
Deixant per sentat que la violència no és justificable, el que sobta és la passivitat amb què els treballadors i la població en general es resignen a unes mesures dictades pels grans interessos econòmics en contra seva. La crisi els ha anat com anell al dit per a poder emprendre mesures ultraconservadores, que suposen una retallada dels drets socials conquerits al llarg dels anys amb no pocs esforços. I ara, ja, la crisi no hi té res a veure. Perquè les mesures que estan prenent la majoria dels governs europeus, ells mateixos ho reconeixen, el que fan és retardar la sortida de la crisi. Han trobat l’excusa perfecte per a garantir que els plats trencats de la mala gestió de la banca, dels excessos dels especuladors, i de la cobdícia de les grans empreses els pagui íntegrament la classe treballadora. Els escassos recursos de la ciutadania, a través dels impostos i ara també a través de les pensions, són desviats cap als grans poders econòmics que no es resignen a contenir el nivell de beneficis, ni en les situacions més difícils.
El que sobta, dic, és aquesta passivitat i esperit de resignació que aquí també han assumit des de fa temps els sindicats. Estem retornant moltes dècades enrere pel que fa a drets socials i laborals. El President de la Patronat espanyola, prototipus perfecte d’empresari inepte i sense escrúpols, pot donar la seva recepta sense que li caigui la cara de vergonya, ni li trenqui ningú: “treballar més per a guanyar menys”. Es referia als treballadors, és clar. El que sobta és que davant de tanta violència dels Governs titelles en mans dels interessos dels poders econòmics, les respostes violentes (molt menys violentes que les del poder) siguin tan escasses, tan anecdòtiques, tan residuals... Impera la resignació i la impotència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada