Pàgines

divendres, 19 de novembre de 2010

Ara toca fer caure Irlanda

El Fons Monetari Internacional (FMI) certificava fa només quinze dies que Irlanda no precisava de cap rescat per a la seva economia. Ara mateix, tant el FMI com la Unió europea s’estan posant nerviosos perquè és el Govern irlandès qui es resisteix a un rescat de la seva economia, i voldria en tot cas limitar les ajudes a la seva banca. Hom podria pensar, amb tota lògica, que en aquests organismes internacionals hi ha molts economistes de pa sucat amb oli, que no justifiquen el seu sou. La situació econòmica del país no pot haver canviat tant en quinze dies. Aleshores, què ha canviat?.

Uns organismes que ens expliquen, amb serioses anàlisis econòmiques, quin serà el creixement econòmic dels propers anys, que donen xifres amb decimals sobre les principals dades macroeconòmiques a uns quants anys vista per a cadascun dels països de la Unió europea, no poden cometre un error tan flagrant d’un dia per altre. I és que aquí no hi ha cap error. Tot s’està produint tal com estava previst, amb la complicitat, això sí, d’uns economistes que donen aparença tècnica al que són decisions estrictament polítiques. Irlanda passa per uns moments delicats, com els hi passava també Grècia; la crisi econòmica va forçar l’administració del país a un fort endeutament seguint les recomanacions que feien, dos anys enrere, la majoria dels economistes de la zona europea; també els espanyols. Aleshores han posat en marxa la gran troballa de la crisi: un país que està fortament endeutat ha de destinar una part important dels seus recursos a eixugar aquest dèficit, o almenys a pagar-ne els interessos, confiant que amb la recuperació econòmica podrà tornar a uns nivells més normals d’endeutament. Una presa fàcil.

I és aquí on entren en joc els fantasmes de les entitats qualificadores i dels anomenats moviments especulatius dels mercats, com si fossin elements aliens a les direccions dels grans bancs i dels grans poders econòmics. Simulant un informe tècnic, i saltant-se totes les normes de la lliure competència, es posen d’acord per dictaminar que el deute d’Irlanda és d’alt risc. I immediatament, això els autoritza, també de forma concertada, a incrementar brutalment els interessos que cobren a Irlanda pel seu deute. I és aleshores, quan l’economia d’Irlanda entra definitivament en una situació de crisi insuperable que l’ha d’obligar a demanar un “rescat”: és a dir a permetre que siguin aquests grans poders econòmics els qui dictin les noves regles de joc de la seva economia, en benefici propi i en detriment de la població irlandesa.