Tota una obvietat. Però ho recordava aquest dia Joan Puigcercós, referint-se al fet que tothom és ben lliure d’entrar o de sortir d’Esquerra Republicana. Molt em temo, però, que ho deia més per recordar la llibertat que tenen tots els militants de deixar Esquerra quan ho creguin convenient, que per recordar la llibertat d’entrar-hi. L’Hèctor Bofill, per exemple, podria parlar molt més de les facilitats que li han posat per a marxar amb els qui han fet el pas cap a Solidaritat Catalana, que dels entrebancs que va tenir per aconseguir que se l’acceptés com a militant d’Esquerra.
Canvien les persones, canvien els partits en la mesura que els seus dirigents hi imposen una determinada línia, i canvien les circumstàncies polítiques i socials del país. De manera que hauria de ser normal una certa fluctuació dels militants entre les diverses opcions polítiques; excepte d’aquelles persones que aspiren bàsicament a fer carrera política, ja que en aquest cas els convé perseverar en una mateixa formació, encara que sigui empassant-se molts gripaus i acceptant tota mena de contradiccions. És el silenci i la lleialtat submisa dels qui aspiren a escalar posicions. Però el que hauria de ser normal passa a ser una raresa, sovint no massa ben vista, com si es tractés d’una traïció. Per això, em sembla interessant que una persona com Jordi Fàbregas, alcalde de Sant Pere de Torelló, encapçali una nova crida a donar suport electoral a Esquerra. I ho trobo interessant perquè Jordi Fàbregas, antic militant de l’MDT, ja havia estat també militant d’Esquerra i en va marxar per situar-se com a independent a l’òrbita d’IC-V al capdavant de l’EPM.
Se suposa que en període electoral tots els suports són benvingut, i més tenint en compte les magres perspectives que auguren les enquestes als republicans. Voldria creure, com Joan Puigcercós, que el partit no és cap convent i que tothom en pot entrar i sortir amb tota llibertat. Després de les eleccions més d’un es pot trobar en fora de joc per haver sustentat el seu nou posicionament en una tessitura errònia. Caldria que hi hagués la suficient valentia i honestedat personal com per a reconèixer l’error i plantejar-se un nou reagrupament dels independentistes. Honestedat i valentia tant per part dels uns com per part dels altres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada