Dies enrere, l’Artur Mas anunciava que disposava d’un informe tècnic segons els qual el Concert econòmic era compatible amb la Constitució Espanyola. I aquests dies, Francesc Homs va presentant el seu llibre Dret a decidir: Estació Concert on reitera aquesta mateixa tesi. No és pas nova aquesta dèria de voler trobar escletxes legals en la legislació espanyola que ens permetin canalitzar les nostres reivindicacions. Ja ens va passar amb el tema de la Llei de Consultes populars, i no és pas tan diferent al discurs que també podem sentir des d’altres opcions independentistes en el sentit que tenim a favor nostre l’aval de la sentència del Tribunal Internacional sobre el cas de Kosovo, o de la mateixa Unió europea que també preveuria una ampliació interna per la via de la segregació.
Ja entenc que hom vulgui donar a les propostes polítiques un caire de serietat i de rigor, en el sentit de no fer propostes sense to ni so com a mers brindis al sol, sense haver-ne estudiat la viabilitat. Però tampoc podem enganyar-nos constantment. A Espanya, però també a la resta d’Estats, la legislació és un entramat de normes pensat per a defensar l’Estat enfront de la ciutadania; i molt més si aquesta ciutadania pot tenir la temptació d’escapolir-se del poder estatal. Un poder que no solament es reserva el dret a prendre les grans decisions i a legislar segons les seves conveniències, sinó a fer-ne la interpretació que li convé en cada cas.
Ho hem vist clarament amb la darrera sentència del Tribunal Constitucional en contra de l’Estatut de Catalunya, però sobretot en contra de la pretensió catalana de reivindicar uns drets col·lectius, en contra de la seva existència com a poble, i en contra de la seva llengua. Per a rebatre el contingut del ja migrat Estatut no els va caldre atenir-se a la lletra, i molt menys a l’esperit, del text Constitucional, sinó que van passar directament a fer-ne una interpretació sui generis, la que políticament els convenia en aquell moment, fins i tot contradient sentències anteriors. Per exemple, la Constitució en el seu article 3.2 diu “Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives comunitats autònomes d’acord amb els seus estatuts”. És a dir que, segons la Constitució, han de ser els estatuts d’autonomia els qui regulin aquest règim d’oficialitat, que hauran de compartir amb la llengua espanyola que, tal com s’indica en l’article 3.1, és la llengua oficial al conjunt de l’Estat. Però la sentència del Tribunal Constitucional nega això que sembla tan evident en el text constitucional, i és ell qui s’atribueix la potestat de regular aquesta oficialitat del català a Catalunya. Ells interpreten, doncs, que quan la Constitució diu “...d’acord amb els seus estatuts”, en realitat hauria de dir “...d’acord amb el que el TC permet que digui l’Estatut”. Un veritable frau, semblant al d’aquelles repúbliques bananeres on els militars admetien que es fessin eleccions sempre que en sortís guanyador la força que ells avalaven.
Amb això vull dir que no solament ja han fet una legislació a la seva mida, i preveient que no poden permetre determinades vel·leïtats poc afins al règim, sinó que ells no tenen per què atenir-se ni a les pròpies lleis. Cap jutge espanyol gosaria, si no és en aspectes marginals o molt puntuals, condemnar l’Estat o algun dels seus poders pel fet d’incomplir una llei que políticament no convé aplicar perquè pot resultar lesiva als interessos dels partidaris de l’Espanya unitarista. I no cal dir que poden sentenciar en contra de l’aplicació de la legislació internacional, per més que teòricament formi part de l’ordenament jurídic espanyol, com ara la Carta Europea de llengües regionals o minoritàries.
No hi fa res que el jurista més solvent afirmi, o demostri, que el Concert econòmic és possible en el marc de l’actual Constitució espanyola, o que la declaració unilateral d’independència hauria de ser legitimada per la Comunitat internacional. Ells també trobaran els seus juristes que afirmaran exactament el contrari. Res no és possible ni impossible en funció del que diguin els textos legals, sinó en funció de la voluntat majoritària de la ciutadania.
El Concert econòmic que reclamen tant CiU com Esquerra no és més o menys viable pel fet quw no hi hagi cap article de la Constitució que ho impedeixi, ni pel fet que algun jurista trobi un article de l’actual legislació que ho pugui emparar. De la mateixa manera, la independència de Catalunya no dependrà de l’aplicació del dret a l’autodeterminació reconegut per les Nacions Unides, ni dels precedents històrics en el reconeixement de nous Estats europeus. Fonamentalment, dependrà de la pròpia convicció dels catalans, de la valentia dels seus líders per a liderar el procés, de la credibilitat que aquests puguin tenir per a arrossegar-hi una àmplia majoria social... en definitiva, dependrà de nosaltres mateixos.
Si no tenim això, ells i la seva administració de Justícia es riurà, com ha fet sempre, de les pròpies lleis i aplicaran només aquelles que els convingui. L’Estat no només fa la llei, sinó també la trampa.
Ja entenc que hom vulgui donar a les propostes polítiques un caire de serietat i de rigor, en el sentit de no fer propostes sense to ni so com a mers brindis al sol, sense haver-ne estudiat la viabilitat. Però tampoc podem enganyar-nos constantment. A Espanya, però també a la resta d’Estats, la legislació és un entramat de normes pensat per a defensar l’Estat enfront de la ciutadania; i molt més si aquesta ciutadania pot tenir la temptació d’escapolir-se del poder estatal. Un poder que no solament es reserva el dret a prendre les grans decisions i a legislar segons les seves conveniències, sinó a fer-ne la interpretació que li convé en cada cas.
Ho hem vist clarament amb la darrera sentència del Tribunal Constitucional en contra de l’Estatut de Catalunya, però sobretot en contra de la pretensió catalana de reivindicar uns drets col·lectius, en contra de la seva existència com a poble, i en contra de la seva llengua. Per a rebatre el contingut del ja migrat Estatut no els va caldre atenir-se a la lletra, i molt menys a l’esperit, del text Constitucional, sinó que van passar directament a fer-ne una interpretació sui generis, la que políticament els convenia en aquell moment, fins i tot contradient sentències anteriors. Per exemple, la Constitució en el seu article 3.2 diu “Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives comunitats autònomes d’acord amb els seus estatuts”. És a dir que, segons la Constitució, han de ser els estatuts d’autonomia els qui regulin aquest règim d’oficialitat, que hauran de compartir amb la llengua espanyola que, tal com s’indica en l’article 3.1, és la llengua oficial al conjunt de l’Estat. Però la sentència del Tribunal Constitucional nega això que sembla tan evident en el text constitucional, i és ell qui s’atribueix la potestat de regular aquesta oficialitat del català a Catalunya. Ells interpreten, doncs, que quan la Constitució diu “...d’acord amb els seus estatuts”, en realitat hauria de dir “...d’acord amb el que el TC permet que digui l’Estatut”. Un veritable frau, semblant al d’aquelles repúbliques bananeres on els militars admetien que es fessin eleccions sempre que en sortís guanyador la força que ells avalaven.
Amb això vull dir que no solament ja han fet una legislació a la seva mida, i preveient que no poden permetre determinades vel·leïtats poc afins al règim, sinó que ells no tenen per què atenir-se ni a les pròpies lleis. Cap jutge espanyol gosaria, si no és en aspectes marginals o molt puntuals, condemnar l’Estat o algun dels seus poders pel fet d’incomplir una llei que políticament no convé aplicar perquè pot resultar lesiva als interessos dels partidaris de l’Espanya unitarista. I no cal dir que poden sentenciar en contra de l’aplicació de la legislació internacional, per més que teòricament formi part de l’ordenament jurídic espanyol, com ara la Carta Europea de llengües regionals o minoritàries.
No hi fa res que el jurista més solvent afirmi, o demostri, que el Concert econòmic és possible en el marc de l’actual Constitució espanyola, o que la declaració unilateral d’independència hauria de ser legitimada per la Comunitat internacional. Ells també trobaran els seus juristes que afirmaran exactament el contrari. Res no és possible ni impossible en funció del que diguin els textos legals, sinó en funció de la voluntat majoritària de la ciutadania.
El Concert econòmic que reclamen tant CiU com Esquerra no és més o menys viable pel fet quw no hi hagi cap article de la Constitució que ho impedeixi, ni pel fet que algun jurista trobi un article de l’actual legislació que ho pugui emparar. De la mateixa manera, la independència de Catalunya no dependrà de l’aplicació del dret a l’autodeterminació reconegut per les Nacions Unides, ni dels precedents històrics en el reconeixement de nous Estats europeus. Fonamentalment, dependrà de la pròpia convicció dels catalans, de la valentia dels seus líders per a liderar el procés, de la credibilitat que aquests puguin tenir per a arrossegar-hi una àmplia majoria social... en definitiva, dependrà de nosaltres mateixos.
Si no tenim això, ells i la seva administració de Justícia es riurà, com ha fet sempre, de les pròpies lleis i aplicaran només aquelles que els convingui. L’Estat no només fa la llei, sinó també la trampa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada