Pàgines

dissabte, 6 de novembre de 2010

La deshonestedat no és política, sinó personal

Políticament, es podria entendre gaire bé tot. Es podria arribar a entendre, fins i tot, que hi hagués persones i grups que consideressin que això de la llengua catalana no té cap importància, que no val la pena conservar-la, que si ens podem entendre tots en castellà o en anglès no cal entossudir-se amb una llengua de només 10 milions de parlants. Com es podria entendre que hi hagués ultraliberals que creguessin que no cal protegir el patrimoni natural o cultural; sobreviuran i es mantindran aquells elements del patrimoni que la mateixa inèrcia de la societat, lliurement, vulgui que es mantinguin.

Ara bé, el cas dels nacionalistes espanyols va molt més enllà. No es tracta de tenir polítiques més o menys hostils envers la llengua i la cultura catalana, ni tan sols que esgrimeixin arguments com el bilingüisme només allà on els convé mentre el combaten allà on ja predomina el castellà; o que defensin la paritat lingüística per llei només en aquells casos en què el català comença a normalitzar-se; o que defensin un bilingüisme teòric només en la mesura que saben que és el pas previ a la desaparició del català. No es tracta només d’aquestes formes de perversitat política. Quan la Dolores Cospedal i l’Alícia Sánchez-Camacho afirmen que el castellà ha estat eliminat de les aules, i també dels patis, no és que siguin unes persones absolutament ignorants que desconeixen que la castellà és la llengua dominant als patis de les escoles, que tots els informes seriosos asseguren que el nivell de coneixement de castellà a Catalunya no és inferior al de la resta de l’Estat, que el percentatge real d’ús del castellà a les aules és molt superior al que marca la Llei.

No són ignorants. Saben i coneixen perfectament la realitat catalana; per això sovint prefereixen que les frases més altisonants en contra de la política lingüística o educativa de Catalunya les diguin dirigents de fora, perquè ells en més d’una ocasió han hagut d’admetre que no hi havia cap mena de persecució del castellà, ni hi ha problemes d’aprenentatge a les escoles que no siguin comuns a tots els alumnes, ni hi ha problemes de convivència per motiu de llengua. El que passa és que es tracta de persones absolutament deshonestes, que no tenen cap mena d’escrúpol ni de dignitat personal a l’hora de mentir de la manera més grollera per a aconseguir el seu objectiu d’eliminar la llengua catalana. Tenim dret a sentir fàstic per aquestes persones, al marge de les seves idees polítiques
.