Ara ja només ens queda esperar i veure quin és el resultat de tants desencerts. Si el país és capaç de sobreviure i de funcionar malgrat els polítics i la política, qui ens diu que no pot deparar-nos una sorpresa aquesta nit electoral? Les enquestes, amb ben poques variacions, han anat marcant unes tendències, i la majoria dels grups espera contradir-les. Fora bo, com deia la setmana passada, que els dirigents no pretenguin continuar amb l’engany i que reconeguin sense embuts el seu fracàs, en cas de no assolir-se els objectius inicials.
Però, més enllà de l’èxit o del fracàs personal o partidista hi ha l’èxit o el fracàs de país, que en tot cas és el que a mi m’interessa. Ja sé que alguns s’hi juguen continuar vivint de la política, i els deu fer una mandra horrorosa tornar a l’anonimat d’una feina discreta. És el seu problema. Altres, no gaire més llargs de mires, correran a mirar si poden justificar el resultat de la seva llista, ja sigui perquè han superat les previsions més pessimistes, perquè han mantingut una determinada posició en el rànquing, o simplement perquè han obtingut una mínima representació al Parlament. Sincerament, per mi tampoc és aquest el tema.
Entenc que l’anàlisi i la valoració l’hem de fer en tota la seva globalitat, amb una visió de país. Fins i tot els convergents, en el supòsit de treure un resultat que els permeti Governar sense necessitat de fer pactes estables, haurien d’entendre que el que està en joc no és si serà l’Artur Mas el nou President, cosa que tothom ja té molt coll avall, sinó si la nova composició del Parlament li permetrà portar a terme una determinada política. No és pas el mateix, ni tan sols amb una majoria absoluta, que CiU trobi davant seu unes forces espanyolistes potents o que hi trobi un sector independentista. Per a governar hi ha les condicions que pot imposar sempre un soci de coalició, com ha passat amb el tripartit, però hi ha també la coacció que suposa navegar en un mar turbulent de forces contradictòries. Alguns militants convergents ja han expressat el seu desig que hi hagi una força independentista potent, no pas per a aliar-s’hi directament sinó perquè els faci de contrapès davant la pressió que rebran del Partit Popular.
Aquests dies, hem sentit llastimosament alguns independentistes esperant i desitjant que la patacada d’Esquerra sigui el més sonada possible, sabent que la pèrdua de vots i de diputats republicans segurament no serà compensada per l’ascens dels de Solidaritat o de Reagrupament. Un desig semblant al que han manifestat entre ells mateixos alguns membres d’aquestes dues noves formacions.
No serà el meu cas. En primer lloc perquè no desitjo el fracàs de cap opció independentista, i en segon lloc perquè l’èxit o el fracàs el mesuraré en la seva globalitat. Com a militant d’Esquerra donaria per ben merescut el càstig electoral a Joan Puigcercós, pels seus múltiples i gravíssims errors, sempre que això representés la irrupció d’una o de dues noves forces independentistes al Parlament, i que sumades totes tres suposssin un avenç de la representació independentista. No em servirien de res els alegrois dels republicans si arribessin a contenir la caiguda, si el seu suport electoral s’ha desplaçat cap a forces polítiques menys nacionalistes. Com no em serviria de res l’èxit de Laporta o de Carretero, entrant per la mínima al Parlament, si al capdavall sumem menys diputats independentistes.
El dia 29, ja fora de campanya, caldrà que els independentistes ens replantegem moltes coses, que procurem refer ponts de diàleg amb voluntat de convergir de nou en el gran objectiu de país. I això requerirà rigor en l’anàlisi, no pas justificacions, humilitat per a reconèixer els errors i generositat per donar per tancades ferides que no s’haurien d’haver obert mai. ¿En serem capaços, o encara n’hi haurà que continuaran amb les seves estúpides batalletes creient-se ser l’heroi salvador de la pàtria i repartint targetes de traïdors a tort i a dret?.
Però, més enllà de l’èxit o del fracàs personal o partidista hi ha l’èxit o el fracàs de país, que en tot cas és el que a mi m’interessa. Ja sé que alguns s’hi juguen continuar vivint de la política, i els deu fer una mandra horrorosa tornar a l’anonimat d’una feina discreta. És el seu problema. Altres, no gaire més llargs de mires, correran a mirar si poden justificar el resultat de la seva llista, ja sigui perquè han superat les previsions més pessimistes, perquè han mantingut una determinada posició en el rànquing, o simplement perquè han obtingut una mínima representació al Parlament. Sincerament, per mi tampoc és aquest el tema.
Entenc que l’anàlisi i la valoració l’hem de fer en tota la seva globalitat, amb una visió de país. Fins i tot els convergents, en el supòsit de treure un resultat que els permeti Governar sense necessitat de fer pactes estables, haurien d’entendre que el que està en joc no és si serà l’Artur Mas el nou President, cosa que tothom ja té molt coll avall, sinó si la nova composició del Parlament li permetrà portar a terme una determinada política. No és pas el mateix, ni tan sols amb una majoria absoluta, que CiU trobi davant seu unes forces espanyolistes potents o que hi trobi un sector independentista. Per a governar hi ha les condicions que pot imposar sempre un soci de coalició, com ha passat amb el tripartit, però hi ha també la coacció que suposa navegar en un mar turbulent de forces contradictòries. Alguns militants convergents ja han expressat el seu desig que hi hagi una força independentista potent, no pas per a aliar-s’hi directament sinó perquè els faci de contrapès davant la pressió que rebran del Partit Popular.
Aquests dies, hem sentit llastimosament alguns independentistes esperant i desitjant que la patacada d’Esquerra sigui el més sonada possible, sabent que la pèrdua de vots i de diputats republicans segurament no serà compensada per l’ascens dels de Solidaritat o de Reagrupament. Un desig semblant al que han manifestat entre ells mateixos alguns membres d’aquestes dues noves formacions.
No serà el meu cas. En primer lloc perquè no desitjo el fracàs de cap opció independentista, i en segon lloc perquè l’èxit o el fracàs el mesuraré en la seva globalitat. Com a militant d’Esquerra donaria per ben merescut el càstig electoral a Joan Puigcercós, pels seus múltiples i gravíssims errors, sempre que això representés la irrupció d’una o de dues noves forces independentistes al Parlament, i que sumades totes tres suposssin un avenç de la representació independentista. No em servirien de res els alegrois dels republicans si arribessin a contenir la caiguda, si el seu suport electoral s’ha desplaçat cap a forces polítiques menys nacionalistes. Com no em serviria de res l’èxit de Laporta o de Carretero, entrant per la mínima al Parlament, si al capdavall sumem menys diputats independentistes.
El dia 29, ja fora de campanya, caldrà que els independentistes ens replantegem moltes coses, que procurem refer ponts de diàleg amb voluntat de convergir de nou en el gran objectiu de país. I això requerirà rigor en l’anàlisi, no pas justificacions, humilitat per a reconèixer els errors i generositat per donar per tancades ferides que no s’haurien d’haver obert mai. ¿En serem capaços, o encara n’hi haurà que continuaran amb les seves estúpides batalletes creient-se ser l’heroi salvador de la pàtria i repartint targetes de traïdors a tort i a dret?.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada