Esgotada ja la campanya, podríem dir allò de “alea jacta est”. A darrera hora tothom treu les seves raons fonamentals per a donar suport a una o altra opció; i ben mirat, probablement hi ha raons suficients per a votar-ne unes quantes. Una bona raó pot ser que el nou Govern no s’hagi de veure obligat a pactar amb els enemics de Catalunya, i una altra seria que es pugui condicionar aquest govern cap a polítiques més nacionalistes. Em sembla, però, una raó molt poc convincent disputar-se el tercer lloc del rànquing o frenar el PP.
El vot d’Esquerra ha de ser vàlid per sí mateix, al marge del que puguin fer els populars. Entra dins de la lògica més elemental que un ascens del nacionalisme català, en qualsevol de les seves formes, tingui com a rèplica també un ascens del nacionalisme espanyol. Per tant, el problema no està en el que faran aquests, sinó en el que farem nosaltres. Una pèssima gestió de l’independentisme ha fet que ens hi presentem dividits, i això probablement ho pagarem a les urnes, en benefici, espero, dels qui sense tantes aspiracions sobiranistes també defensen un concepte de país amb capacitat de decidir. Entenc que hi hagi gent que, davant la divisió opti per un valor segur, com entenc els qui malgrat els errors continuaran fidels a Esquerra en tant que grup independentista majoritari, així com els qui faran l’opció de qualsevol de les dues noves opcions independentistes. Fins i tot em semblava pertinent la crida que feien alguns de votar a Girona per Reagrupament, però a Barcelona per Solidaritat.
Sigui com sigui, ara ja no som a temps de fer res més que dipositar el nostre vot. No tant a aquella força amb la qual ens sentim plenament identificat, com amb aquella amb la qual ens sentim menys incòmodes. Els independentistes hauríem de tenir, però, la consigna d’anar a votar independentisme; el que sigui. Demà passat ja passarem comptes de tot plegat.
El vot d’Esquerra ha de ser vàlid per sí mateix, al marge del que puguin fer els populars. Entra dins de la lògica més elemental que un ascens del nacionalisme català, en qualsevol de les seves formes, tingui com a rèplica també un ascens del nacionalisme espanyol. Per tant, el problema no està en el que faran aquests, sinó en el que farem nosaltres. Una pèssima gestió de l’independentisme ha fet que ens hi presentem dividits, i això probablement ho pagarem a les urnes, en benefici, espero, dels qui sense tantes aspiracions sobiranistes també defensen un concepte de país amb capacitat de decidir. Entenc que hi hagi gent que, davant la divisió opti per un valor segur, com entenc els qui malgrat els errors continuaran fidels a Esquerra en tant que grup independentista majoritari, així com els qui faran l’opció de qualsevol de les dues noves opcions independentistes. Fins i tot em semblava pertinent la crida que feien alguns de votar a Girona per Reagrupament, però a Barcelona per Solidaritat.
Sigui com sigui, ara ja no som a temps de fer res més que dipositar el nostre vot. No tant a aquella força amb la qual ens sentim plenament identificat, com amb aquella amb la qual ens sentim menys incòmodes. Els independentistes hauríem de tenir, però, la consigna d’anar a votar independentisme; el que sigui. Demà passat ja passarem comptes de tot plegat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada