Pàgines

dilluns, 15 de novembre de 2010

Sense referents, per si de cas

En període electoral, tots els partits malden per captar l’interès dels electors i convèncer-los que la seva és la millor opció. Diuen que els programes electorals són molt importants, però tothom sap que en plena campanya tothom ofereix sopars de duro. A més, les principals forces polítiques catalanes ja han passat per l’experiència de Govern, i per tant ja sabem quin pa hi donen; i les minoritàries també sabem que poden oferir la lluna en un cove, perquè tampoc tindran l’oportunitat de demostrar la seva incapacitat per a abastar-la.

Per això, molts partits opten per explicar més els desastres que podrien esdevenir-se en cas que guanyés l’adversari que no el que realment farien ells des del Govern. Ara mateix, la campanya està molt més focalitzada en el paper de CiU al capdavant del Govern, donant per descomptada la seva victòria, que no en valorar la feina feta en els darrers anys. I és que, descartat un nou tripartit, cadascuna de les tres formacions polítiques que hi participaven ja comencen a renegar del que fins ara havien fet i aprovar conjuntament.

I com que la credibilitat costa de molt de guanyar-se-la a base de promeses electorals, que tothom sap fins on arriben, una estratègia és buscar noms de persones més o menys rellevants perquè la gent s’hi pugui identificar. A molts ens agradaria saber, per exemple, quina recomanació ens farien persones a les quals reconeixem una gran capacitat d’anàlisi de la situació política del país; un Salvador Cardús, un Joan B Culla, un Ferran Requejo, un Víctor Alexandre o un Jordi Porta. El fet que intel·lectuals rellevants i persones de prestigi manifestessin clarament la seva preferència electoral, podria ser molt més útil que tota l’allau publicitària que ens està caient al damunt. Temps enrere això era del tot habitual; però, ara, sembla que la confusió és tan gran que fins i tot aquests prefereixen quedar en l’anonimat, i que no se’ls pugui identificar amb cap opció. Per si de cas.