Resulta sorprenent escoltar el discurs del Partit Popular, especialment quan es tracta de dirigents espanyols i quan parlen de polítiques econòmiques i socials. Ja se sap que quan un és a l’oposició pot criticar tant com vulgui les mesures del Govern encara que ell hagués fet més o menys el mateix; i és relativament fàcil fer promeses, encara que tothom sap que en cas de governar aniria en sentit contrari al que ara defensa. Imagino que la societat està immunitzada, i l’efecte d’aquest discurs deu seu mínim.
Però pel que em resulta sorprenent el discurs de personatges com Mariano Rajoy, no és per la seva manca de credibilitat pel que fa a les promeses: ara mateix està prometent unes mesures que representarien un increment de la despesa social i del dèficit públic, exactament el contrari del que retreia al Govern socialista quan aquest deia que la prioritat era garantir un mínim de benestar per a les víctimes de la crisi, encara que impliqués endeutar-se. Pel que em resulta sorprenent és per la lògica de les seves acusacions contra el Partit Socialista i els seus governants. Resulta insòlit sentir acusacions del Partit Popular contra unes polítiques netament antisocials, pensades per a acontentar els poders econòmics, oblidant o carregant tot el pes de la crisi sobre jubilats, aturats i funcionaris, en detriment de l’educació i la sanitat públiques; resulta insòlit veure dirigents del Partit Popular en un acte de rebuig a la violència del Govern del Marroc, proclamant que no hi ha més prioritat per a Espanya que la defensa de la llibertat i dels drets humans.
Però pel que em resulta sorprenent el discurs de personatges com Mariano Rajoy, no és per la seva manca de credibilitat pel que fa a les promeses: ara mateix està prometent unes mesures que representarien un increment de la despesa social i del dèficit públic, exactament el contrari del que retreia al Govern socialista quan aquest deia que la prioritat era garantir un mínim de benestar per a les víctimes de la crisi, encara que impliqués endeutar-se. Pel que em resulta sorprenent és per la lògica de les seves acusacions contra el Partit Socialista i els seus governants. Resulta insòlit sentir acusacions del Partit Popular contra unes polítiques netament antisocials, pensades per a acontentar els poders econòmics, oblidant o carregant tot el pes de la crisi sobre jubilats, aturats i funcionaris, en detriment de l’educació i la sanitat públiques; resulta insòlit veure dirigents del Partit Popular en un acte de rebuig a la violència del Govern del Marroc, proclamant que no hi ha més prioritat per a Espanya que la defensa de la llibertat i dels drets humans.
Insòlit i sorprenent, perquè tots sabem que el Partit Popular potser no ho faria pitjor (pitjor deu ser impossible) però tampoc ho faria gaire millor. Però sobretot esfereïdor perquè els arguments contra la política dels socialistes són del tot convincents, i contrastables amb la realitat. És difícil de fer una política més dretes, més conservadora, més mesquina en temes com el del Marroc on ja reconeixen que fan la vista grossa a la violència i als assassinats perquè ells prioritzen els interessos econòmics... Quan algú fa campanya alertant del perill d’un govern
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada