Pàgines

dimecres, 1 de desembre del 2010

S'obre la caixa dels trons

I no podia ser d’altra manera. Seria impensable imaginar que els mateixos que ens han portat al desastre ens n’han de treure. Però tot sembla indicar que, si ningú hi posa remei, Puigcercós s’empernarà a continuar per la mateixa via, tot per salvar la pell. L’única posició valenta per part seva hauria estat presentar immediatament la dimissió irrevocable com a màxim responsable de l’esfondrament, ell i Joan Ridao. I a partir d’aquesta dimissió, obrir un procés constructiu primer d’autocrítica i tot seguit de cerca de solucions i de formes de redreçar la situació.

Però, no. Ell preferirà que el partit vagi esmicolant-se, sempre que ell en pugui liderar el trosset més significatiu. Ernest Benach ha fet un gest que l’honora pel que té d’assumpció de responsabilitats, però que en realitat és un abandonament de la nau en ple naufragi. I probablement algú es fregarà les mans perquè s’hauran tret un altre pes del damunt, aquest afí a Carod. Puigcercós, com molt bé diu Carles Bonet, que ja deu veure perillar el seu escó al Senat, no fa sinó un simulacre de posar el seu càrrec a disposició del Consell Nacional, per a poder ser-hi aclamat pels seus acòlits. Ahir ja deixava clar que té tota l’executiva al seu costat i que, segons ell, ja ha iniciat el procés d’obertura i de redreçament del partit; i posava com a exemple l’entrada al partit de Joan Manuel Tresserras, com si això fos una novetat. Fins i tot si fos cert que ara està en disposició i té la voluntat de fer un gir radical, tant pel que fa a l’estratègia com a la forma de gestionar el partit, no tindria cap credibilitat.

És curiós que no sigui fins ara que Ernest Benach s’hagi adonat del desastre que va ser el darrer Congrés Nacional del Partit, que tant ell com els altres membres de l’executiva tant van elogiar. En aquell Congrés, per exemple, va ser el mateix Carles Bonet que ara sí que demana responsabilitats a Puigcercós, qui aleshores no només tancava files al seu costat sinó que va maniobrar intentant dissuadir amb no massa bones maneres els qui, com jo mateix, hi manteníem una posició crítica.

S’obre la caixa dels trons, i encara estem a l’espera del que pugui dir i fer Josep Lluís Carod Rovira. Però la direcció del partit torna a mirar-se el melic, en un intent desesperat per a salvar-se de la crema; en tot cas, que es vagin cremant els altres, els decebuts, els avergonyits, els penedits o els qui tenen sentit del ridícul. Ells continuaran, com sempre, procurant per les seves cada vegada més petites parcel·les de poder, en contra dels interessos del partit i, no cal dir, en contra dels interessos del país, que tanmateix necessita una Esquerra Republicana de Catalunya.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

És molt fàcil, si tant convençut estàs del que ha de fer la direcció, et presentes a les eleccions per conseller nacional i quan siguis escollit, fas valer la teva veu i opinió en el màxim òrgan del partit entre congressos. Si tens raó, la majoria del consell nacional et seguirà.

Jordi Dorca ha dit...

Tens raó: la culpa la té el manxaire. Però després de l'experiència amb Rahola i Colom, jo em malfio que alguns que han sortit del partit no ho hagin fet per interessos obscurs, o no tan obscurs.
Tot i amb això, m'agrada que posis els logotips dels altres partits sobiranistes.

Josep Romeu ha dit...

Anònim,
Del que estic segur és del que no hauria d'haver fet mai la direcció d'Esquerra.

Josep Romeu ha dit...

Anònim,
Josep Huguet ahir et donava una pista quan parlava de "NO ACTUAR COM UNA SECTA INDEPENDENTISTA O ESQUERRANISTA".