Acció desesperada

La ciutat d’Olot ha viscut uns fets tràgics amb la mort de quatre persones en mans d’un home desesperat, que probablement havia perdut el seny. Res no justifica la violència, aquesta violència extrema. Però un cop feta la condemna, i el cas ja és en mans de la justícia, no és sobrer intentar esbrinar què pot haver portat aquest home a una acció d’aquestes característiques, què ha trastocat la seva ment com per a cometre aquests crims sabent que la intencionalitat no era la de traure’n cap profit, com podria haver fet un delinqüent qualsevol.

I és llavors que hom pot arribar a la conclusió que el que és veritablement extraordinari és que no n’hi hagi molts més de casos com aquest. Sense conèixer, més enllà del que han publicat els mitjans de comunicació, la situació d’aquest home d’Olot, imagino deu ser molt semblant a la de centenars o potser milers de persones arreu del país. Amb l’excusa de la crisi, en alguns casos per problemes reals de l’empresa i en d’altres per un simple afany de buscar una major rendibilitat, les empreses aboquen al carrer sense contemplacions la mà d’obra que els és sobrera. La legislació permet tractar les persones com a brossa. I sense feina, moltes famílies tenen problemes per a pagar el lloguer del pis o, pitjor encara, la hipoteca; perquè en aquest darrer cas una legislació feta prevaricadorament per afavorit la banca i en contra dels treballadors pot derivar en un desnonament, la pèrdua del pis i per postres haver de continuar pagant la hipoteca. Però la persona o la família que es troba en aquesta desesperada situació encara té temps com per a contemplar el que està succeint al seu entorn: l’Estat retalla dràsticament els sous dels funcionaris, les pensions i els subsidis d’atur, liquida l’Estat del benestar i va reduint les prestacions per a socórrer les víctimes de la crisi; i alhora aquest mateix Estat, amb els diners que treu dels treballadors, jubilats o aturats o amb els que s’estalvia negant serveis socials als més desfavorits, corre en suport de la banca on hi aboca ingents quantitats de diners, i es posa a legislar per afavorir encara més els poderosos; els banquers poden autoadjudicar-se sous multimilionaris, les grans empreses continuen presentant sucosos balanços, o són ajudades per l’administració. I l'Estat continua legislant per a beneficiar uns pocs en detriment de la majoria.

El que és insòlit, és que casos de desesperació per situacions similars a la de l’home d’Olot no acabin igualment en accions violentes. Injustificades i inacceptables, però que entrarien en la més pura lògica. Els crims són responsabilitat dels seus autors, però això no treu que hi ha uns responsables per haver crear la situació que porta diàriament molts persones a la desesperació.