El Govern dels Estats Units intenta per tots els mitjans aturar les filtracions que publica Wikileaks, sobre les seves actuacions en països en conflicte, però també sobre el paper de la seva “diplomàcia” i l’opinió que tenen de la resta de governs. Persegueixen el seu màxim responsable i creador, Julian Assange, acusant-lo del que calgui per a impedir que surtin a la llum pública els seus crims, el seu joc brut i les seves accions delictives. És el crim organitzat, a gran escala, que compta naturalment amb el suport de la Justícia.
Però, com que aquestes pràctiques delictives són habituals en tots els Governs, ni tan sols les presumptes víctimes de l’espionatge nord-americà no han aixecat ni un dit de protesta, i han vingut a dir que no té més importància. Sonava a ridícula l’explicació que donava el ministre de Justícia espanyol dient que no s’havien de fer cas d’aquestes xafarderies, referint-se als informes sobre les gestions fetes per evitar que s’inculpessin els autors de l’assassinat del periodista José Couso. Ridícula perquè de la seva negativa dels fets que s’han difós n’hauríem d’extreure la conclusió que l’actual Secretària d’Estat nord-americana, així com la seva predecessora, és una lirona poca-solta que s’inventa informes de la seva diplomàcia sense cap sentit ni intencionalitat. Però més ridícula encara quan pretenia fer creure, vés a saber a qui, que la Justícia espanyola és incorruptible i que mai no acceptaria pressions de ningú.
Que un Govern utilitzi la seva diplomàcia, fins i tot amb males arts, per a defensar els seus interessos, per inconfessables que siguin, entraria dins d’una certa lògica. Ara, no ho és de cap de les maneres que la Justícia es deixi subornar tan fàcilment per les pressions polítiques. De fet, ja estan avesats a fer interpretacions i aplicar lleis en funció dels interessos polítics del moment, i sempre d’acord amb una determinada ideologia, i no els devia venir massa d’aquí arxivar el cas del periodista José Couso. Vivim en un país amb excessiva inseguretat, inseguretat jurídica sobretot, on hi ha massa delinqüents que actuen impunement des de despatxos oficials i seus judicials.
Però, com que aquestes pràctiques delictives són habituals en tots els Governs, ni tan sols les presumptes víctimes de l’espionatge nord-americà no han aixecat ni un dit de protesta, i han vingut a dir que no té més importància. Sonava a ridícula l’explicació que donava el ministre de Justícia espanyol dient que no s’havien de fer cas d’aquestes xafarderies, referint-se als informes sobre les gestions fetes per evitar que s’inculpessin els autors de l’assassinat del periodista José Couso. Ridícula perquè de la seva negativa dels fets que s’han difós n’hauríem d’extreure la conclusió que l’actual Secretària d’Estat nord-americana, així com la seva predecessora, és una lirona poca-solta que s’inventa informes de la seva diplomàcia sense cap sentit ni intencionalitat. Però més ridícula encara quan pretenia fer creure, vés a saber a qui, que la Justícia espanyola és incorruptible i que mai no acceptaria pressions de ningú.
Que un Govern utilitzi la seva diplomàcia, fins i tot amb males arts, per a defensar els seus interessos, per inconfessables que siguin, entraria dins d’una certa lògica. Ara, no ho és de cap de les maneres que la Justícia es deixi subornar tan fàcilment per les pressions polítiques. De fet, ja estan avesats a fer interpretacions i aplicar lleis en funció dels interessos polítics del moment, i sempre d’acord amb una determinada ideologia, i no els devia venir massa d’aquí arxivar el cas del periodista José Couso. Vivim en un país amb excessiva inseguretat, inseguretat jurídica sobretot, on hi ha massa delinqüents que actuen impunement des de despatxos oficials i seus judicials.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada