Les filtracions de Wikileaks continuen; i sembla que va per llarg. Només la lectura i les interpretacions dels milers de documents confidencials que ja s’han posat en mans de l’opinió pública donaran material perquè els mitjans de comunicació en vagin traient capítols ininterrompudament durant molt de temps. Una cosa són les opinions que la diplomàcia americana pot tenir dels dirigents dels altres països, que podríem qualificar de mera xafarderia, encara que els implicats farien bé de tenir-les en compte; una altra són les accions delictives que s’hi reconeixen, i contra les quals les fiscalies no corruptes haurien d’intervenir; i una darrera són les revelacions directes d’aquesta corrupció que, evidentment afecta també la Justícia.
La diplomàcia internacional, entesa en el seu pitjor sentit, s’ha afanyat a dir que no s’han de fer cas d’aquestes revelacions. La mateixa Hillary Clinton deixava ben clar que el que compta de veritat són els posicionaments oficials del Govern; però sense desmentir tampoc la veracitat dels documents filtrats. Potser hauríem de dir que és exactament al revés. Ho sabem prou bé en les relacions personals més quotidianes: una cosa són els afalacs diplomàtics, els copets a l’esquena i les bones paraules, i una altra el que realment pensa aquella persona, i que hom pot descobrir en una conversa improvisada o en una nota a l’agenda. La importància d’aquestes filtracions, per les quals Julian Assange i Wikileaks bé mereixerien un premi monumental i una protecció judicial en tota regla, és justament que revelen el pensament i les intencions reals dels protagonistes de la política: aquesta és la versió autèntica, i no les hipòcrites i cíniques declaracions oficials.
I fa temps que ho vinc dient: la corrupció de la Justícia espanyola faria avergonyir els Millet, Roldan i companyia. Com passa en tots els països on impera la màfia, aquesta corrupció es fa a la vista de tothom perquè es té una absoluta confiança en el poder de la mateixa corrupció que els dóna total impunitat. La corrupció en l’àmbit judicial no cal buscar-la en calaixos amagats, sinó que la trobem en sentències clarament prevaricadores, i ara ens ho corroboren aquestes filtracions de Wikileaks. És el mateix que passa al Marroc: no és que ara hagin descobert que el seu Rei és un cínic corrupte, sinó que quests papers confidencials només els ho han confirmat.
La diplomàcia internacional, entesa en el seu pitjor sentit, s’ha afanyat a dir que no s’han de fer cas d’aquestes revelacions. La mateixa Hillary Clinton deixava ben clar que el que compta de veritat són els posicionaments oficials del Govern; però sense desmentir tampoc la veracitat dels documents filtrats. Potser hauríem de dir que és exactament al revés. Ho sabem prou bé en les relacions personals més quotidianes: una cosa són els afalacs diplomàtics, els copets a l’esquena i les bones paraules, i una altra el que realment pensa aquella persona, i que hom pot descobrir en una conversa improvisada o en una nota a l’agenda. La importància d’aquestes filtracions, per les quals Julian Assange i Wikileaks bé mereixerien un premi monumental i una protecció judicial en tota regla, és justament que revelen el pensament i les intencions reals dels protagonistes de la política: aquesta és la versió autèntica, i no les hipòcrites i cíniques declaracions oficials.
I fa temps que ho vinc dient: la corrupció de la Justícia espanyola faria avergonyir els Millet, Roldan i companyia. Com passa en tots els països on impera la màfia, aquesta corrupció es fa a la vista de tothom perquè es té una absoluta confiança en el poder de la mateixa corrupció que els dóna total impunitat. La corrupció en l’àmbit judicial no cal buscar-la en calaixos amagats, sinó que la trobem en sentències clarament prevaricadores, i ara ens ho corroboren aquestes filtracions de Wikileaks. És el mateix que passa al Marroc: no és que ara hagin descobert que el seu Rei és un cínic corrupte, sinó que quests papers confidencials només els ho han confirmat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada