Pàgines

dijous, 23 de desembre de 2010

Ens suïcidem plegats?

Seguint el pla establert pel Partit Popular, que ja va encarrilar el tema de l’eliminació de la llengua catalana amb la sentència del Tribunal Constitucional, ara ha estat el Tribunal Suprem el qui ha reblat el clau. La sentència del Constitucional era clara: Catalunya no existeix, hi ha només ciutadans espanyols que resideixen a Catalunya; i a l’Estat espanyol la igualtat de drets és inconstitucional, perquè els ciutadans que tenen el castellà com a llengua pròpia són ciutadans de primera amb més drets que els altres. A partir d’aquí, tal com ja s’ha dit en moltes ocasions, totes les sentències d’aquesta putrefacte Justícia espanyola seguirà aquest mateix patró, seguint les consignes de partit.

Alguns, no sé si amb alguna copa de més o amb algun cargol de menys, deien que no entenien aquesta sentència quan el model lingüístic català és elogiat pel Consell d’Europa com a millor fórmula de compliment de la Carta europea de llengües regionals i minoritàries, que forma part de l’ordenament jurídic espanyol, encara que els jutges corruptes vulguin obviar-ho; quan és aquest sistema el que ha garantit no només una bona convivència i cohesió social, sinó que els alumnes acabin l’escolarització coneixent de forma similar les dues llengües, cosa que no passa en absolut amb el model valencià que ens volen imposar; quan tots els informes mínimament solvents, com els PISA, demostren que amb el sistema d’immersió lingüística es garanteix un coneixement del castellà similar al que assoleixen els alumnes de Guadalajara o de Zamora... És que us heu begut l’enteniment? És precisament per això que va sentenciar el Constitucional i ho ha fet ara el Suprem, perquè amb el sistema actual la decadència del català i la seva reculada en benefici del castellà és excessivament lenta, des del seu punt de vista; i no poden suportar que no hi ha hagi conflicte lingüístic a Catalunya, i que no es trenqui la cohesió social. És amb aquesta expressa finalitat que els qui no poden aconseguir els seus objectius polítics a les urnes, ho volen aconseguir servint-se d’una Justícia que respon als seus dictats.

Però, no diguem ximpleries. ¿Què són aquestes estupideses que hem sentit, dient que no s’havia d’acatar la sentència o que se’n podia fer una lectura que no impliqui l’eliminació del sistema educatiu que permet encara la subsistència de la llengua? Em sona al mateix discurs d’aquells ximplets que afirmaven haver trobar la fórmula per burlar l’Estat espanyol, de manera que poguéssim celebrar legalment un referèndum per decidir el nostre futur. ¿De veritat hem arribat a aquest nivell de decrepitud i d’estultícia? A Espanya, no tenim cap futur. Acceptar romandre a Espanya equival a acceptar la nostra desaparició com a poble i la liquidació de la llengua catalana. Quedar-nos a Espanya és un suïcidi; hi tenim els dies comptats. Ens suïcidem plegats?