Si bé és cert que hi ha el tòpic de la gasiveria dels catalans, no és menys cert que ens hem fabricat l’altre tòpic del nostre esperit solidari. I com a mostra, cada any, ens vantem d’una Marató capaç de recollir més diners que cap altra marató televisiva en l’àmbit de tot l’Estat. I, certament, set milions d’euros ja són una xifra respectable. Exactament, un euro per cap.
Però, ben mirat, la xifra no deixa de ser irrisòria si la comparem amb el que anualment paguem els catalans en solidaritat amb Espanya, en forma d’impostos que no retornen a Catalunya. 3.000 euros anuals per persona, és a dir 250 al mes, gaire bé 9 euros diaris, per poder formar part d’aquest club anomenat Espanya, per a poder ser insultats i discriminats pels qui constitucionalment són ciutadans de primera, amb més drets que nosaltres, i ells sense necessitat de pagar la quota de solidaritat. Ja sé que algú dirà que no es pot qualificar pròpiament de solidaritat, tenint en compte que en aquests club, per a ser soci del qual es paga una quota altíssima, que no dóna dret a res, i que només genera obligacions i el compromís d’ajupir el cap com a gos mesell quan et garrotegen, està prohibit el dret a esborrar-se’n. Però tampoc seria del tot cert que és una solidaritat imposada, perquè a Catalunya n’hi ha uns quants que renuncien joiosament a tenir unes escoles millors, un sistema sanitari més eficient i unes infraestructures més modernes com tal de poder lluir a la solapa la bandera d’Espanya; n’hi ha d’altres que s’entesten, qui sap si per niciesa o per mala fe, a voler creure que és possible formar part del club i canviar-ne les normes; altres, potser ja s’adonen que formar part d’un club així en aquestes condicions és d’una estupidesa majúscula, que ningú del món amb dos dits de front no faria, però prefereixen callar, pagar i posar-s’hi ve per si a l’amo li ve de gust; i, certament, són relativament pocs els qui tenen clar que no anem pas tan sobrats de diners, ni tenim un país tan esplendorós, ni la nostra economia ni les nostres empreses no s’ho poden permetre, i que per tant per una simple qüestió de supervivència ens hem de donar de baixa d’aquesta merda de club.
Però, voluntàriament o no, el cert és que els catalans, del nostre treball i per tant en detriment del nostre benestar, som tan generosos que donem 3001 euros anuals en solidaritat. Altra cosa és el destí d’aquesta solidaritat. Estic convençut que l’euro que correspon a la Marató es pot donar per ben esmerçat, gaire bé tan segur com que els 3.000 restants són d’una ineficiència a tocar del malbaratament, la malversació i l’estafa.
Però, ben mirat, la xifra no deixa de ser irrisòria si la comparem amb el que anualment paguem els catalans en solidaritat amb Espanya, en forma d’impostos que no retornen a Catalunya. 3.000 euros anuals per persona, és a dir 250 al mes, gaire bé 9 euros diaris, per poder formar part d’aquest club anomenat Espanya, per a poder ser insultats i discriminats pels qui constitucionalment són ciutadans de primera, amb més drets que nosaltres, i ells sense necessitat de pagar la quota de solidaritat. Ja sé que algú dirà que no es pot qualificar pròpiament de solidaritat, tenint en compte que en aquests club, per a ser soci del qual es paga una quota altíssima, que no dóna dret a res, i que només genera obligacions i el compromís d’ajupir el cap com a gos mesell quan et garrotegen, està prohibit el dret a esborrar-se’n. Però tampoc seria del tot cert que és una solidaritat imposada, perquè a Catalunya n’hi ha uns quants que renuncien joiosament a tenir unes escoles millors, un sistema sanitari més eficient i unes infraestructures més modernes com tal de poder lluir a la solapa la bandera d’Espanya; n’hi ha d’altres que s’entesten, qui sap si per niciesa o per mala fe, a voler creure que és possible formar part del club i canviar-ne les normes; altres, potser ja s’adonen que formar part d’un club així en aquestes condicions és d’una estupidesa majúscula, que ningú del món amb dos dits de front no faria, però prefereixen callar, pagar i posar-s’hi ve per si a l’amo li ve de gust; i, certament, són relativament pocs els qui tenen clar que no anem pas tan sobrats de diners, ni tenim un país tan esplendorós, ni la nostra economia ni les nostres empreses no s’ho poden permetre, i que per tant per una simple qüestió de supervivència ens hem de donar de baixa d’aquesta merda de club.
Però, voluntàriament o no, el cert és que els catalans, del nostre treball i per tant en detriment del nostre benestar, som tan generosos que donem 3001 euros anuals en solidaritat. Altra cosa és el destí d’aquesta solidaritat. Estic convençut que l’euro que correspon a la Marató es pot donar per ben esmerçat, gaire bé tan segur com que els 3.000 restants són d’una ineficiència a tocar del malbaratament, la malversació i l’estafa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada