Pàgines

dissabte, 25 de desembre de 2010

Esnobisme nadalenc

Hi ha un tipus de gent que sent una estranya necessitat de remarcar a cada moment que ells estan per damunt del que és normal en el comú dels mortals. Són els esnobs que cerquen una manera de sobresortir i de marcar distàncies, anant contracorrent no pas per una qüestió d’incompatibilitat d’idees sinó per assegurar-se que la majoria de gent els ve de cara, tot imaginant que aquest gest els fa singulars. I aquests dies de Nadal no poden resistir la temptació de pregonar el fastig o l’enuig que els produeixen aquestes festes.

El pitjor de tot, però, són els arguments que hi donen. “Sembla que hàgim d’estar contents per força, només perquè és Nadal”, diuen alguns. Però tampoc cal fer cara d’estar emprenyats tot el dia; i si, malgrat els problemes quotidians, hi ha uns moments o uns dies a l’any en què hom pot mirar-se les coses d’una altra manera, tampoc cal amargar-nos per això. Bé que celebrem una victòria del Barça o aprofitem qualsevol altra excusa per a passar una estona o un dia de forma més despreocupada i feliç. “Tant de consumisme, quan després retornen les penúries...”, diuen uns altres. És a dir que, com que habitualment no podem permetre’ns determinats luxes, tampoc ho hem de poder fer ara, tant se val que sigui per Nadal com en qualsevol altra data assenyalada; els pobres ho han de ser tot l’any, i no es poden permetre el luxe ni que sigui per un dia de fer una despesa extraordinària; com que habitualment no gastem cava de 15 euros l’ampolla, ni mengem llagostins de primera, tampoc ens ho hem de poder permetre aquests dies, com si es tractés d’un plaer prohibit per als plebeus.

Ja sabem que les festes, i aquestes més que qualsevol altra, no deixen de ser uns moments de fantasia, una forma d’evadir-se de la realitat, que tampoc ha de voler dir inconsciència o irresponsabilitat, un moment puntual en què sortim de la rutina diària i que ens permetem unes petites llicències. Faltaria més. La mirada dels esnobs, que pretenen menystenir o ofegar aquest petit oasi de felicitat, no deixa de ser una actitud altiva de qui no suporta que fins i tot aquells que pateixen penúries econòmiques, ni que sigui per uns dies, puguin també fer un tast d’una vida confortable, reservada habitualment per als privilegiats, entre els quals solen figurar aquests esnobs.