Pàgines

divendres, 10 de desembre de 2010

Jo també estic d’acord amb Vargas Llosa

Els mitjans de comunicació es van fer ressò del discurs de l’escriptor peruà Mario Vargas Llosa, flamant Nobel de literatura, en el qual llançava virulents atacs contra el nacionalisme. Naturalment, els mitjans espanyolistes el van aplaudir, i els catalans van optar per passar-hi de puntetes o retreure-li només com un tic inevitable que no tenia res a veure amb els seus mèrits literaris. La gràcia dels nacionalistes espanyols és que ells poden parlar del nacionalisme com si no anés amb ells, i emprar com a succedani aquella expressió tan vella i que tant han criticat quan l’utilitzen els altres, que és el patriotisme.

Però, ben mirat, jo també em poso al costat de Vargas Llosa. Quan l’escriptor diu, per exemple, “Junto con la religión, el nacionalismo ha sido la causa de las peores carnicerías de la historia, como las de las dos guerras mundiales y la sangría actual del Medio Oriente”, és evident que es refereix al nacionalisme alemany, a l’israelià actual, al rus o a l’espanyol, els causants de les grans guerres. ¿O és que algú es pensa que es refereix al nacionalisme dels jueus perseguits a l’alemanya nazi, al dels flamencs o dels polonesos envaïts també pels alemanys, al dels palestins, al dels lituans o dels samis menystinguts per la Unió Soviètica, per no dir els txetxens o els armenis massacrats una i altra vegada, o al dels bascos o dels catalans víctimes del nacionalsocialisme espanyol encarnat per la dictadura primer i pels que continuen volent subjugar-los encara ara? Són aquells nacionalismes que no s’han acontentat amb el patriotisme propi dels qui estimen el seu país, sinó que menyspreen els altres i volen subjugar-los. ¿O és que algú es pensa que Vargas Llosa insinua que van ser els jueus o els polonesos els incitadors de la segona Guerra Mundial, els palestins els provocadors del conflicte d’Orient Mitjà, o els bascos i catalans els iniciadors de la Guerra Civil espanyola? . Igualment, quan diu que el nacionalisme “...convierte en valor supremo, en privilegio moral y ontológico, la circunstancia fortuita del lugar de nacimiento” és evident que no es refereix al nacionalisme català que sempre s’ha definit com a integrador, donant tot el valor a la voluntat de ser i de construir col·lectivament un futur, i no a la ”circunstancia fortuita del lugar de nacimiento”, sinó més aviat es refereix a aquells nacionalistes que esgrimeixen un carnet d’identitat, i unes fronteres traçades pels exèrcits, com a valor suprem, privilegi moral i ontològic. Quan diu que “Nada ha contribuido tanto como el nacionalismo a que América Latina se haya balcanizado, ensangrentado en insensatas contiendas y litigios y derrochado astronómicos recursos en comprar armas en vez de construir escuelas, bibliotecas y hospitales” és evident que tampoc es refereix als pobles maputxe, als guaraní, als quítxua ni a cap de les tribus que malviuen assetjats pels interessos de les grans companyies que volen explotar els seus recursos naturals. Els qui compren armes enlloc de construir escoles, biblioteques i hospitals, no són aquests pobles sinó els nacionalistes dels governs del Perú, de Xile, de Colòmbia, de Veneçuela o del Brasil.

S’ha de ser molt cínic per culpabilitzar els petits pobles que han patit tota mena de persecucions, de ser-ne precisament els instigadors. A tot estirar, aquests pobles han lluitat per sobreviure i no ser aniquilats pel nacionalisme abassegador dels qui controlen els poders polítics i econòmics. Quan Vargas Llosa diu “Ojalá que los nacionalismos, plaga incurable del mundo moderno y también de España, no estropeen esta historia feliz”, no pot ser que es refereixi a aquells que senten el patriotisme, també amb paraules seves, com un “sentimiento sano y generoso, de amor a la tierra donde uno vio la luz, donde vivieron sus ancestros” sinó a aquells que neguen la diversitat de pobles I cultures i que volen imposar la seva damunt de la dels altres.