És encara recel l’intent de prendre el pols a l’Estat protagonitzat per l’aleshores lehendakari Juan José Ibarretxe. Després de plantar cara i dir que ell faria valdre el principi democràtic de deixar que fossin els ciutadans els qui s’expressessin lliurement en un referèndum, i en base a la majoria parlamentària assolida a les urnes, es va arronsar a la primera. No va caldre cap declaració d’estat d’alarma ni d’excepció per part del Govern espanyol. Una simple nota del Tribunal Constitucional, per encàrrec del Govern espanyol, va ser suficient.
Està clar que algú pot dir que després d’aquell mal pas va perdre les eleccions per haver gosat plantar cara a l’Estat; però jo més aviat m’inclinaria a pensar tot el contrari, que les va perdre perquè la ciutadania basca es va adonar de la seva feblesa. Si no hagués fet el gallet i s’hagués mantingut en aquesta mena d’ambigüitat calculada, a l’estil dels convergents, sense acabar-hi de renunciar del tot però també sense acabar de fer mai el pas, potser no li hagués tan malament. És la mateixa por de l’Artur Mas. Pot afirmar que ell no renuncia al dret a decidir, però ell sap que no l’exercirà mai si no és amb el consentiment de l’Estat; és a dir, mai. Pot prometre exercir el dret a decidir en temes puntuals com la gestió de les infraestructures o el Concert econòmic, però ell sap tan bé com la resta de catalans que a tot estirar farà una tímida petició formal i segurament encara rebaixada, convençut igualment que la resposta serà negativa. I, aleshores, tampoc caldrà que el Govern decreti un estat d’alarma o d’excepció, ell tot solet ajupirà el cap i dirà compungit un “sí, senyor”.
En el cas dels controladors aeris va ser diferent. Ells van fer un veritable pols a l’Estat, pensant que, com en d’altres ocasions, el guanyarien. Als espanyols, als qui no tenen cap mena d’escrúpol per a subornar la justícia perquè il·legalitzi els partits polítics que no els convé, als qui utilitzen els titelles del Tribunal Constitucional per a desautoritzar el poble de Catalunya i negar-li el dret a existir com a tal, als qui se’n riuen de lleis i tractats internacionals quan no els són favorables, tampoc els va venir d’aquí a l’hora de tallar a la brava un conflicte com el dels controladors, bàsicament perquè els representava un desgast i un desprestigi excessiu. De què no serien capaços en el supòsit que uns polítics, ni que sigui en nom d’un país, els plantessin cara pretenent que la ciutadania exercís democràticament el dret a decidir. Per si de cas, l’Artur Mas ja no parla ni del dret a decidir ni del Concert econòmic.
Està clar que algú pot dir que després d’aquell mal pas va perdre les eleccions per haver gosat plantar cara a l’Estat; però jo més aviat m’inclinaria a pensar tot el contrari, que les va perdre perquè la ciutadania basca es va adonar de la seva feblesa. Si no hagués fet el gallet i s’hagués mantingut en aquesta mena d’ambigüitat calculada, a l’estil dels convergents, sense acabar-hi de renunciar del tot però també sense acabar de fer mai el pas, potser no li hagués tan malament. És la mateixa por de l’Artur Mas. Pot afirmar que ell no renuncia al dret a decidir, però ell sap que no l’exercirà mai si no és amb el consentiment de l’Estat; és a dir, mai. Pot prometre exercir el dret a decidir en temes puntuals com la gestió de les infraestructures o el Concert econòmic, però ell sap tan bé com la resta de catalans que a tot estirar farà una tímida petició formal i segurament encara rebaixada, convençut igualment que la resposta serà negativa. I, aleshores, tampoc caldrà que el Govern decreti un estat d’alarma o d’excepció, ell tot solet ajupirà el cap i dirà compungit un “sí, senyor”.
En el cas dels controladors aeris va ser diferent. Ells van fer un veritable pols a l’Estat, pensant que, com en d’altres ocasions, el guanyarien. Als espanyols, als qui no tenen cap mena d’escrúpol per a subornar la justícia perquè il·legalitzi els partits polítics que no els convé, als qui utilitzen els titelles del Tribunal Constitucional per a desautoritzar el poble de Catalunya i negar-li el dret a existir com a tal, als qui se’n riuen de lleis i tractats internacionals quan no els són favorables, tampoc els va venir d’aquí a l’hora de tallar a la brava un conflicte com el dels controladors, bàsicament perquè els representava un desgast i un desprestigi excessiu. De què no serien capaços en el supòsit que uns polítics, ni que sigui en nom d’un país, els plantessin cara pretenent que la ciutadania exercís democràticament el dret a decidir. Per si de cas, l’Artur Mas ja no parla ni del dret a decidir ni del Concert econòmic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada