Els socialistes han fet la seva anàlisi autocrítica de la davallada electoral. Han admès errors de lideratge, de manca de cultura de coalició, de no saber-se explicar, i està clar també han carregat contra els seus socis de Govern. Montilla, a més, es queixava en el seu Consell Nacional d’aquest cap de setmana que el PSOE tampoc els ha ajudat gaire en l’acció de Govern: ni en matèria de traspassos, ni de finançament, ni en el tema del Constitucional... I, doncs, què es pensava?
És una mica el mateix que ens passa en general als catalans: n’hi ha molts més que encara dubten de la seva espanyolitat, quan a Espanya tenen ben clar que els catalans no som espanyols de cap de les maneres espanyols. Altrament, tractarien el país, la seva llengua i la seva cultura com a pròpies. Sovint apareixen socialistes catalans d’abrandat nacionalisme espanyol, posant-se al servei de la causa comuna que per ells és el PSOE i Espanya. Fins i tot poden admetre que el tracte que rep Catalunya no és satisfactori, però sempre acaben confiant que els seus socis espanyols amb el temps vagin canviant; i al capdavall, arriben a la conclusió que és prioritari el projecte nacional espanyol que el català. D’aquí que s’oposin a tenir al Congrés de Madrid grup parlamentari propi, per exemple, que podria donar-los una mica més de llibertat per a defensar els interessos de Catalunya: si han d’escollir entre la defensa de Catalunya i la del PSOE i el seu projecte espanyol, sovint hostil envers Catalunya, ho tenen molt clar. Primer és la lleialtat al partit.
En canvi. A l’inrevés la cosa també està molt clara, encara que el President Montilla faci cara de sorprès. Els socialistes espanyols si es troben en la disjuntiva de defensar els interessos d’Espanya, d’aquesta Espanya que menysté i espolia Catalunya, o els interessos del que teòricament és el seu partit, el PSC-PSOE, també ho tenen molt clar. No tenen cap mena de problema per aliar-se amb el PP o amb qui calgui per a defensar el nacionalisme espanyol, encara que sigui en contra del seu PSC-PSOE. És allò que en diríem un amor mal correspost.
És una mica el mateix que ens passa en general als catalans: n’hi ha molts més que encara dubten de la seva espanyolitat, quan a Espanya tenen ben clar que els catalans no som espanyols de cap de les maneres espanyols. Altrament, tractarien el país, la seva llengua i la seva cultura com a pròpies. Sovint apareixen socialistes catalans d’abrandat nacionalisme espanyol, posant-se al servei de la causa comuna que per ells és el PSOE i Espanya. Fins i tot poden admetre que el tracte que rep Catalunya no és satisfactori, però sempre acaben confiant que els seus socis espanyols amb el temps vagin canviant; i al capdavall, arriben a la conclusió que és prioritari el projecte nacional espanyol que el català. D’aquí que s’oposin a tenir al Congrés de Madrid grup parlamentari propi, per exemple, que podria donar-los una mica més de llibertat per a defensar els interessos de Catalunya: si han d’escollir entre la defensa de Catalunya i la del PSOE i el seu projecte espanyol, sovint hostil envers Catalunya, ho tenen molt clar. Primer és la lleialtat al partit.
En canvi. A l’inrevés la cosa també està molt clara, encara que el President Montilla faci cara de sorprès. Els socialistes espanyols si es troben en la disjuntiva de defensar els interessos d’Espanya, d’aquesta Espanya que menysté i espolia Catalunya, o els interessos del que teòricament és el seu partit, el PSC-PSOE, també ho tenen molt clar. No tenen cap mena de problema per aliar-se amb el PP o amb qui calgui per a defensar el nacionalisme espanyol, encara que sigui en contra del seu PSC-PSOE. És allò que en diríem un amor mal correspost.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada