Pàgines

dimecres, 19 de gener de 2011

En un país normal no passaria

Ahir deia que estava d’acord amb l’ex president espanyol José Maria Aznar, quan afirmava que “no ens ho podem permetre”, referint-se a la disbauxa d’administracions; als catalans ens sobra, és una despesa excessiva i inútil, la de l’Estat espanyol. Avui haig de dir que també estic d’acord amb Mariano Rajoy quan afirma que aquestes coses, que es parli altres llengües que la castellana a les Corts espanyoles, “en un país normal no passarien”.

Està clar que per ell un país normal és aquell que té una sola llengua i una sola identitat. I si la realitat del seu Estat resulta anormal és perquè considera que encara no han aconseguir l’eliminació de les altres llengües i les altres identitats. Però, a una persona normal, demòcrata per entendre’ns, això li faria concloure que tenim una estructura d’Estat que no està adequada a la realitat lingüística, cultural i d’identitat dels seus ciutadans; i, per tant, o es modifica l’estructura de l’Estat o es deixa que cada comunitat diferenciada disposi d’un Estat propi. Ell, en canvi, si la realitat no s’adequa a la seva mentalitat el que pretén és canviar aquesta realitat, uniformitzant-la i negant l’existència dels altres. Quan Rajoy parla d’un “país normal” se suposa que es refereix a països que tenen una llengua gairebé única, o com a mínim predominant, i que no reconeixen les altres llengües que es puguin parlar en el seu territori. Si a França tots saben francès, quina necessitat hi ha que es vulgui parlar català, basc, bretó o cors a les institucions franceses?. Però no se li acut pensar que hi pot haver països també normals, com Suïssa, que respecten força més la pluralitat lingüística.

I com que els catalans també volem ser un “país normal” podríem coincidir amb ell que a Espanya es parli espanyol, de la mateixa manera que a Catalunya es parli català. Que els mateixos drets i deures lingüístics que els catalans tenen a Madrid, tinguin també els espanyols a Barcelona. O és que llavors el concepte de normalitat s’hauria d’entendre d’una altra manera?