El Banc d’Espanya sembla que està disposat a obrir una nova tanda dels FROB (Fons de Reestructuració Ordenada Bancària), per a poder apuntalar, diuen, el sistema financer. I a la vegada, ja es torna a parlar d’una nova fase de fusions de Caixes, quan encara no s’han acabat de canviar el cartells de la primera fusió. Si algú s’entreté a repassar i comparar les declaracions, anàlisis, vaticinis i receptes que donaven tant des del Banc d’Espanya com des d’altres esferes del poder econòmic, amb les que continuen fent ara, hauríem de concloure que la qualitat professional dels seus dirigents i analistes és més aviat escassa. A no ser que la seva intenció fos una altra, està clar.
Tot i que aparentment totes les Caixes, almenys les catalanes, van tancar l’exercici del 2009 amb guanys (menors que altres anys, però guanys), els suposats economistes auguraven un futur negre per a les Caixes si no encetaven un procés de fusions i si no s’acollien als diners del FROB. Era la recepta màgica i ineludible per a donar estabilitat al sistema. Els ajuts del FROB, però, eren un regal enverinat que de cap de les maneres no tenien la intenció de sanejar res, sinó de posar en una situació encara més delicada les Caixes d’Estalvi¹. Els ajuts, que només servien per a cobrir les despeses de les fusions, eren a un interès altíssim; i tot i que algunes caixes s’hi resistien només les més fortes, com la Caixa, van poder refusar-ho. No solament aquells diners no van resoldre res, sinó que ha empitjorat l’endeutament de moltes entitats. I ara, suposo que imaginant que la gent no té memòria ni acostuma a repassar les hemeroteques, tornen a plantejar la mateixa qüestió, però endurint les condicions: si ja havien aconseguit començar a enfangar-les, ara només és qüestió de culminar el procés d’eliminació; en realitat, l’objectiu final i únic de tot aquest procés.
Prou que algunes entitats, com ja van fer llavors, intenten estalviar-se aquest “ajut”, d’altres demanen que en tot cas sigui en forma de línia de crèdit, només per si es necessita; però el Banc d’Espanya no s’està d’històries. És ell, i els polítics que en mouen els fils, el qui determina la quantia i la forma amb què les Caixes han d’acceptar la segona edició del FROB. Si no ho accepten se’ls amenaça de ser intervingudes o de tallar-los tota via d’accés al crèdit.
A altres llocs s’opera diferent. Per exemple, hi ha grups mafiosos que es presenten també a cara descoberta a una empresa i els diuen que necessiten ser protegits; i ells, naturalment, els ofereixen la protecció que necessiten a un preu ben onerós. Si l’empresari s’hi nega, no passa res i s’acomiaden donant-se la mà cavallerosament; però al cap d’uns dies l’empresa pot patir atacs vandàlics, incendis sospitosament poc fortuïts, o la trucada de clients que deixen de ser-ho per consell de ves a saber qui. Aleshores torna a aparèixer l’oferidor de “protecció”; i ara sí la contracten formalment i a un preu un xic més elevat, per la demora.
¹Caixa Manresa, per exemple, va tancar el 2009 en solitari, amb uns números brillants dels millors de tot l’Estat. Ara, fusionada amb Caixa Catalunya i Caixa de Tarragona, és de les primeres candidates a ser absorbida, fusionada per força, comprada o transformada en banc.
Tot i que aparentment totes les Caixes, almenys les catalanes, van tancar l’exercici del 2009 amb guanys (menors que altres anys, però guanys), els suposats economistes auguraven un futur negre per a les Caixes si no encetaven un procés de fusions i si no s’acollien als diners del FROB. Era la recepta màgica i ineludible per a donar estabilitat al sistema. Els ajuts del FROB, però, eren un regal enverinat que de cap de les maneres no tenien la intenció de sanejar res, sinó de posar en una situació encara més delicada les Caixes d’Estalvi¹. Els ajuts, que només servien per a cobrir les despeses de les fusions, eren a un interès altíssim; i tot i que algunes caixes s’hi resistien només les més fortes, com la Caixa, van poder refusar-ho. No solament aquells diners no van resoldre res, sinó que ha empitjorat l’endeutament de moltes entitats. I ara, suposo que imaginant que la gent no té memòria ni acostuma a repassar les hemeroteques, tornen a plantejar la mateixa qüestió, però endurint les condicions: si ja havien aconseguit començar a enfangar-les, ara només és qüestió de culminar el procés d’eliminació; en realitat, l’objectiu final i únic de tot aquest procés.
Prou que algunes entitats, com ja van fer llavors, intenten estalviar-se aquest “ajut”, d’altres demanen que en tot cas sigui en forma de línia de crèdit, només per si es necessita; però el Banc d’Espanya no s’està d’històries. És ell, i els polítics que en mouen els fils, el qui determina la quantia i la forma amb què les Caixes han d’acceptar la segona edició del FROB. Si no ho accepten se’ls amenaça de ser intervingudes o de tallar-los tota via d’accés al crèdit.
A altres llocs s’opera diferent. Per exemple, hi ha grups mafiosos que es presenten també a cara descoberta a una empresa i els diuen que necessiten ser protegits; i ells, naturalment, els ofereixen la protecció que necessiten a un preu ben onerós. Si l’empresari s’hi nega, no passa res i s’acomiaden donant-se la mà cavallerosament; però al cap d’uns dies l’empresa pot patir atacs vandàlics, incendis sospitosament poc fortuïts, o la trucada de clients que deixen de ser-ho per consell de ves a saber qui. Aleshores torna a aparèixer l’oferidor de “protecció”; i ara sí la contracten formalment i a un preu un xic més elevat, per la demora.
¹Caixa Manresa, per exemple, va tancar el 2009 en solitari, amb uns números brillants dels millors de tot l’Estat. Ara, fusionada amb Caixa Catalunya i Caixa de Tarragona, és de les primeres candidates a ser absorbida, fusionada per força, comprada o transformada en banc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada