Pàgines

divendres, 12 d’agost de 2011

Com es poden vendre tants pisos encara?

Hi ha notícies sorprenents: La bombolla immobiliària no s’acaba de desinflar del tot. Des de fa mesos, i ara ja fa anys, hi ha hagut una davallada progressiva en les vendes de pisos, i en conseqüència també dels preus. Però, en contra del que diu la majoria dels mitjans de comunicació, és una davallada relativament lenta; o, dit d’una altra manera, el que resulta sorprenent de la notícia no és que el primer semestre d’enguany la venda de pisos hagi baixat un 6% en relació al semestre anterior, sinó que malgrat tot durant aquest semestre encara s’han venut a Catalunya 27 mil habitatges.

Les mesures empreses per les diferents administracions, sota la pressió de les instàncies europees i monetàries superiors, han anat encaminades en els darrers anys a desincentivar el mercat: el mercat de l’habitatge, però també el dels cotxes i en general el dels béns de consum. Només se’n salven els articles de luxe. L’eliminació de llocs de treball de l’administració o a la reducció dels seus salaris, les reformes laborals per tal que els contractes siguin sempre a precari i amb sous de deu anys enrere com a mínim, i per tal que l’acomiadament sigui més fàcil, la reducció de les prestacions socials i dels subsidis, la congelació de les pensions... tot amb la finalitat d’aconseguir crear un clima d’inseguretat: que els treballadors sempre tinguin com a insegura la seva feina, i que els joves ja sàpiguen d’entrada que sempre, llevat de comptades ocasions, hauran de viure amb contractes temporals. I en aquestes condicions era lògic esperar una davallada molt més pronunciada en la venda de pisos i de cotxes, per exemple. Caldria veure si no es torna a repetir la història de gent insensata que, malgrat tenir una amenaça permanent en la seva feina, encara és capaç d’embrancar-se amb la compra d’un pis. Potser caldria preveure sancions per aquestes actituds tan irresponsables que poden acabar amb una hipoteca que no es pot tornar i el pis embargat per a engruixir la bossa d’habitatges de les entitats creditícies.

Abans de la crisi, i en els seus inicis, la majoria dels economistes apuntava a la necessitat d’incentivar el consum. Perquè imperava la lògica que a més consum, més benefici empresarial, més impostos recaptats per l’administració i per tant menys dèficit. Però els rectors i magnats de l’economia mundial van decidir que calia prioritzar la tranquil·litat dels Mercats, és a dir la dels grans inversors. I, aleshores, la seva lògica és tota una altra: un mercat laboral inestable, a la seva conveniència, encara que desactivi el consum local ja que ells pensen amb visió global; compensar la reducció dels ingressos de les administracions amb les retallades dràstiques de l’Estat del Benestar que ells no necessiten per a res perquè ja tenen el benestar assegurat; i en tot cas reforçar la seguretat, no fos cas que algú s’indignés més del compte.