Pàgines

dissabte, 13 d’agost de 2011

De consultes i referèndums

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)


Solidaritat ha encetat un procés de consulta interna per copsar l’opinió dels seus adherits (el terme m’agrada infinitament més que el tradicional de “militants”) sobre la seva presentació a les eleccions espanyoles. Un primer dilema és saber si cal presentar-se a Madrid, o no; en qualsevol cas la direcció es compromet a respectar el resultat de la consulta, donant per suposat que una de les dues opcions obtindrà més del 50% dels vots, tret que hi hagués molts vots en blanc. Els qui votin afirmativament tenen, a més, tenen tres opcions, la de presentar-s’hi en solitari, la de procurar fer una coalició independentista i en cas que no funcioni presentar-s’hi igualment en solitari, o la de procurar fer una coalició i en cas que no funcioni renunciar a presentar-s’hi.

Deixem de banda la previsió, que no sé si hi és, d’un mínim de participació per a considerar vinculant el resultat, així com el fet que amb l’opció de negociar una possible candidatura unitària és relativament fàcil decantar el resultat cap a una o altra banda en funció del nivell d’exigència dels negociadors. El fet és que SI intenta presentar una vegada més un nou estil de fer les coses, que em principi em sembla molt lloable.

Ara bé. Tampoc en fem la panacea d’aquestes fórmules tan obertes i aparentment impecables des del punt de vista de democràcia interna. Tots sabem que el debat en el món independentista sobre la conveniència de presentar-se en unes eleccions espanyoles esta condicionat decisivament pel fet que, fora d’ERC, les possibilitats d’obtenir-hi representació parlamentària són pràcticament nul·les. De fet, si primer s’ha de fer la consulta, i després, si és el cas, iniciar les negociacions per a formalitzar una candidatura unitària independentista, per acabar buscant els possibles candidats, ja es veu que s’ha fet tard en el calendari. De manera que, en aquesta ocasió, com passa sovint quan no hi ha gaire res en joc, potser interessen molt més les formes, els gestos, que no pas el resultat en sí.

Com a estratègia, aquesta idea de fer consultes aparentment molt obertes, és emprada sovint per forces polítiques ben diverses. Per exemple, Iniciativa proposava dies enrere una consulta sobre les retallades; suposo que ningú dubta del resultat que se n’obtindria si es plantegés com un referèndum de retallades sí o retallades no. Però és que la xenòfoba PxC també s’apuntaria a les consultes per a decidir què es fa amb la immigració; i el resultat podria sorprendre a més d’un. I sobre temes més localitzats, ja no cal dir què passaria si es fes una consulta per veure quin poble vol que al seu terme s’instal·li una presó o un abocador de deixalles.

D’altra banda, ja sabem que posats en aquesta tessitura, acostuma a haver-hi una estranya cursa per veure qui és capaç de presentar l’opció més testimonial i fora de lloc. Em recorda, en part, aquella consulta que va fer Esquerra abans de les darreres eleccions nacionals, i per tant quan ja sabia que no hi pintaria res en el nou Govern, en què es demanava als militants que diguéssim quines haurien de ser les nostres prioritats i quins els requisits mínims per a negociar el futur Govern; amb el resultat que en va sortir, era evident que no era possible absolutament cap pacte amb cap força política. Però ho feien quan ja sabien que tot plegat era de cara a la galeria, perquè quan sí que tenien la possibilitat de prendre una o altra opció, aleshores no van consultar ningú o van desoir els consells que se’ls donava.

Un altre aspecte a tenir en compte és que en aquests processos de caràcter assembleari, on tot és obert a tothom, hi ha uns determinats elements, activistes de pedra picada si voleu, que s’hi mouen amb molta facilitat i són capaços de fer anar les aigües al seu molí. Mentre que altres persones, sovint molt més preparades acadèmica i professionalment, en fugen tant com poden. El no de Ferran Requejo a encapçalar la candidatura d’ERC a Madrid té molt a veure amb aquest procés previ de pugna interna, de saber-se moure entre els bastidors de la política, i sobretot de la política de partit. Ho va patir també SI a l’hora d’escollir el candidat a l’alcaldia de Barcelona. I el resultat sempre és que es desaprofiten actius importants per a la política nacional.

Celebro, malgrat tot, que SI faci aquesta consulta per a decidir si es presenta o com es presenta en les properes eleccions espanyoles. No solament ho respecto, sinó que ho aplaudeixo. Però que no ens ho venguin com la fórmula ideal i democràtica per excel·lència, enfront de la resta. Perquè, jo, a ERC, ja he demanat a Joan Ridao que es retiri de la cursa i eviti al partit unes primàries on, guanyi qui guanyi, hi perdrà la candidatura però també el partit en general, que es podria veure amb un flamant nou President desautoritzat a la primera.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Amb tants peròs i comparacions odioses quasi m'estimaria més que no ho celebressis... en fi, gràcies!