Pàgines

dimecres, 21 de setembre de 2011

Catalunya – Escòcia. Qui aprèn de qui

Sovint tenim la temptació d’emmirallar-nos en els altres amb l’afany de veure-hi totes les gràcies en contraposició a les nostres petites misèries. Va ser, en el seu moment, al cas del Lehendakari Ibarretxe vist per molts, des d’aquí, com aquell heroi que va plantar cara a Madrid anunciant el seu referèndum; i tot per acabar cedint a la primera, amb una simple i més que previsible negativa del Tribunal Constitucional. I ara tinc la sensació que ens passa quelcom de semblant amb l’Alex Salmond, primer ministre escocès i cap de l’independentista SNP.

Havia promès un referèndum sobre el futur d’Escòcia, per al 2010, si guanyava les anteriors eleccions. Ho va anar deixant per al final de la legislatura, i a darrera hora se’n va desdir perquè no tenia el suport necessari per a convocar-lo amb èxit. De fet, ja sabia d’entrada quin era el suport polític que tenia, i per tant en quines condicions podia complir la seva promesa. Després de les darreres eleccions del 6 de maig, Alex Salmond compta amb una majoria absoluta, cosa que li podria facilitar fer el pas; però ja va dir de seguida que el seu govern volia afrontar primer la crisi econòmica, i després fer la consulta. Evidentment, si ha d’esperar haver resolt la crisi econòmica la cosa pot anar per llarg, perquè cap dels esforços de les institucions europees i dels estats no van orientats a aquesta finalitat, de manera que tenim crisi per temps. Ara diu que el referèndum el podria convocar l’any 2015, al final de la legislatura que acaba d’encetar. Potser sí.

Però tot plegat em sona al mateix discurs del Pacte Fiscal. Es posa en el programa electoral, però després s’ajorna esperant una millor conjuntura. La decisió no es pren fins al final de la legislatura, quan ja se sap que aleshores no hi ha temps de tirar endavant cap projecte ambiciós, ni de Pacte Fiscal ni d’autodeterminació; o potser seria més ajustat dir que es decideix tirar endavant al final de la legislatura precisament perquè ja se sap que no hi haurà temps material de concloure res. En el millor dels casos, acabarem dient que la proposta serà un element clau de la següent campanya electoral, per acabar argumentant després de les eleccions que potser és millor deixar-ho per al final de la legislatura. I qui dies passa, anys empeny...