Pàgines

diumenge, 25 de setembre de 2011

Després del 20N, Catalunya

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)


La cursa electoral, per a les Corts espanyoles, ja ha començat. ERC ha definit no només el seu cap de llista sinó la voluntat d’una renovació a fons de la línia del partit; ara resta per veure si serà possible bastir una candidatura que aplegui, a més, Solidaritat i altres sectors independentistes. En qualsevol cas, tothom té clar que la d’ERC és l’única opció d’aquest àmbit que té possibilitats d’obtenir representació; i això condiciona, evidentment, les negociacions per a fer possible la candidatura conjunta.

Però des d’un punt de vista nacional això serà irrellevant. Probablement, ERC no es refarà encara de la davallada electoral tot i la renovació de la seva cúpula; a tot estirar, pot aspirar a repetir els resultats anteriors. I amb la incorporació de Solidaritat o d’altres sectors minoritaris del món independentista, com a màxim podria aspirar a obtenir un diputat més, que tampoc faria variar excessivament el panorama polític a Madrid. El que serà veritablement rellevant, serà que l’independentisme tingui o no representació a les Corts espanyoles; molt més que si aquesta representació és de dos, de tres o de quatre diputats.

L’altre tema rellevant serà el paper de CiU. Seria difícil imaginar una situació en què el Partit Popular necessités, sense cap altra alternativa, dels vots de CiU; i, més encara, que tingués a les seves mans la possibilitat de decantar la majoria parlamentària cap a una o altra banda. En aquest hipotètic cas, gairebé impossible, seria imperdonable que optés pels qui estan decidits a destruir-nos atacant directament un aspecte tan fonamental com la llengua.

Amb tot, el més probable és que el Partit Popular tingui o bé una majoria absoluta o que n’hi falti tan poc que disposi de diferents opcions per a governar sense problemes. Aleshores, que CiU intenti esgarrapar petites concessions, peixets al cove, ja serà un tema menor. Però no seria menor que un pacte desigual i amb desavantatge a Madrid es traduís també amb un pacte a Catalunya.

Serà aquí on es veurà la prioritat de CiU a l’hora de buscar aliats: si prefereix un partit amb qui pot tenir prou coincidències des del punt de vista econòmic, però discrepàncies absolutes en temes de llengua i d'identitat nacional, o si prefereix un partit amb qui pot tenir discrepàncies econòmiques, però que més aviat l’impulsarà a refermar la defensa de la llengua i de la identitat. Pactar sempre vol dir renunciar, i cadascú sap a què prefereix renunciar.

2 comentaris:

Gerard Domínguez i Reig ha dit...

Pel que sembla, ERC ja pensa en el desglaç de les seves relacions amb CiU. És a dir, un virament a la dreta. Aconseguir el creixement d'una forma similar a, quan el 2003, Carod Rovira va fer un gir de centre-liberal.

Però la deslleieltat a la primera sigla sempre s'acaba pagant.

Josep Romeu ha dit...

Gerard,
No cal tenir gaire memòria per recordar que la pitjor davallada de la història moderna d'ERC va ser la que, amb Heribert Barrera al capdavant, va seguir al pacte de Govern entre CiU i ERC.
L'important, no és saber si ara ERC pactarà amb CiU. Des del punt de vista de dreta-esquerra la diferència entre CiU i el PSC és mínima (el PSC-PSOE reclama a CiU moltes més retallades de les que aquests estan disposats a fer).
El tema no és si hi haurà pacte o no, sinó saber si aquest pacte ens ha de portar cap a algun lloc, ens ha de fer avançar com a país.