La història ja fa temps que dura. La Justícia espanyola emet una i altra vegada sentències inexplicables, injustificables, manifestament injustes... I no ho diuen sectors radicals i exaltats, sinó que és una opinió generalitzada que podem llegir a diari als mitjans de comunicació, de personalitats de tots els àmbits, inclòs el jurídic, i de polítics de pràcticament totes les tendències; llevat d’una, està clar. El darrer cas, la demencial sentència contra Otegi, un dels impulsors de la pacificació d'Euskadi.
En alguns casos, sobretot les que afecten el País Basc, aquestes sentències són recorregudes a instàncies judicials europees on han estat revocades; deu anys després, i quan el mal provocat ja era irreparable, com va ser el cas del tancament dels diaris EGIN o Egunkaria. En d’altres casos, han estat altres instàncies de la mateixa justícia espanyola les que han hagut de rebaixar el to de les sentències o deixar-les sense efecte. Però en la majoria no hi ha possibilitat d’apel·lació o aquesta és excessivament costosa. De sentències que han estat majoritàriament qualificades com a injustes i sobretot d’una clara intencionalitat política n’hi ha moltes, però entre les més sonades, a part de les mencionades del País Basc, hi ha la del Constitucional sobre l’Estatut, però també la del Suprem (insòlitament corregint el Constitucional) en contra de la immersió lingüística, i que ara ha tingut el darrer episodi amb la interlocutòria del TSJC. No ho diuen els abertzales ni els Maulets (amb tots els respectes per uns i altres) sinó la majoria social i política del país, amb les seves institucions al capdavant: Aquestes sentències obeeixen a raonaments polítics, de partit, més que no pas jurídics.
A partir del moment que s’admet això, que s’admet això que es diu majoritàriament al carrer, ja no s’hi val allò del “respecte a les decisions judicials”. De respecte, cap. Una justícia que és capaç de posar-se al servei d’una opció política, de trair l’esperit democràtic i el respecte a la voluntat popular, de dictar sentència quan i com convé a l’opció política a la qual serveixen, no es mereix només ser profundament menyspreada. Des d’un punt de vista democràtic, es fa ineludible el no reconeixement d’aquest poder judicial que actua com a braç armat d’un partit polític que aconsegueix així els objectius que no pot aconseguir per la via democràtica. No s’hi val a apel·lar a un genèric mal “funcionament del sistema”; es tracta d’individus que conscientment dicten sentències injustes (això té un nom penalment), i que en un sistema democràtic haurien de ser expulsats de la judicatura i assumir les responsabilitats que se’n derivessin.
En alguns casos, sobretot les que afecten el País Basc, aquestes sentències són recorregudes a instàncies judicials europees on han estat revocades; deu anys després, i quan el mal provocat ja era irreparable, com va ser el cas del tancament dels diaris EGIN o Egunkaria. En d’altres casos, han estat altres instàncies de la mateixa justícia espanyola les que han hagut de rebaixar el to de les sentències o deixar-les sense efecte. Però en la majoria no hi ha possibilitat d’apel·lació o aquesta és excessivament costosa. De sentències que han estat majoritàriament qualificades com a injustes i sobretot d’una clara intencionalitat política n’hi ha moltes, però entre les més sonades, a part de les mencionades del País Basc, hi ha la del Constitucional sobre l’Estatut, però també la del Suprem (insòlitament corregint el Constitucional) en contra de la immersió lingüística, i que ara ha tingut el darrer episodi amb la interlocutòria del TSJC. No ho diuen els abertzales ni els Maulets (amb tots els respectes per uns i altres) sinó la majoria social i política del país, amb les seves institucions al capdavant: Aquestes sentències obeeixen a raonaments polítics, de partit, més que no pas jurídics.
A partir del moment que s’admet això, que s’admet això que es diu majoritàriament al carrer, ja no s’hi val allò del “respecte a les decisions judicials”. De respecte, cap. Una justícia que és capaç de posar-se al servei d’una opció política, de trair l’esperit democràtic i el respecte a la voluntat popular, de dictar sentència quan i com convé a l’opció política a la qual serveixen, no es mereix només ser profundament menyspreada. Des d’un punt de vista democràtic, es fa ineludible el no reconeixement d’aquest poder judicial que actua com a braç armat d’un partit polític que aconsegueix així els objectius que no pot aconseguir per la via democràtica. No s’hi val a apel·lar a un genèric mal “funcionament del sistema”; es tracta d’individus que conscientment dicten sentències injustes (això té un nom penalment), i que en un sistema democràtic haurien de ser expulsats de la judicatura i assumir les responsabilitats que se’n derivessin.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada