Rússia i la Xina han impedit que les Nacions Unides condemnin i emprenguin accions contra el règim criminal de Síria. Sabent que compta amb el suport de l’exterior, el règim sirià es permet d’assassinar els dirigents opositors, a més de massacrar la població que protesta. No és res de nou. També Rússia i Xina eren reticents a condemnar el règim de Gaddafi i a reconèixer els grups opositors com a veritables representants del poble libi; van acceptar-ho només quan van veure que la derrota del seu protegit era inevitable.
Però aquests països no en tenen pas l’exclusiva. El mateixa Gaddafi havia estat presentat com a amic pels anglesos, amb suborn judicial inclòs, quan aquests van veure-hi l’oportunitat de treure’n un benefici econòmic. I la història recent està farcida de casos d’Estats que han donat i donen suport al terrorisme, amb l’única condició que reporti sucosos beneficis. Quan les autoritats de Barheim condemnen el personal sanitari que va atendre els ferits de la seva ferotge repressió, surt l’Obama defensant la bondat del règim; els morts, la repressió, la vulneració dels drets humans i la manca de llibertats són pecata minuta al costat dels interessos americans a la zona. És el mateix suport que donen al Govern israelià quan vulnera totes les resolucions de les Nacions Unides, en el seu conflicte amb els palestins. Unes Nacions Unides amb una estructura de funcionament absolutament antidemocràtica on no valen per res ni la veu dels seus membres ni les resolucions votades per l’assemblea si hi ha uns pocs Estats que poden exercir el “dret” de veto.
El terrorisme, la violència o els assassinats, són armes fortament defensades i exercides pels Estats, amb uns sistemes judicials corruptes que diferencien aquest terrorisme en majúscules dels qui, impotents davant la força dels Estats, no veuen altra sortida que la d’utilitzar les seves mateixes armes. Un cop feta la condemna de tot tipus de violència i de tot tipus de terrorisme, mereixen mil vegades més de comprensió i de respecte els qui l’exerceixen fruit de la desesperació i per a defensar causes justes, com la llibertat dels pobles, que aquells que l’exerceixen impunement, molt més sanguinaris, utilitzant els recursos dels ciutadans, i només per a defensar els interessos econòmics d’uns pocs.
Però aquests països no en tenen pas l’exclusiva. El mateixa Gaddafi havia estat presentat com a amic pels anglesos, amb suborn judicial inclòs, quan aquests van veure-hi l’oportunitat de treure’n un benefici econòmic. I la història recent està farcida de casos d’Estats que han donat i donen suport al terrorisme, amb l’única condició que reporti sucosos beneficis. Quan les autoritats de Barheim condemnen el personal sanitari que va atendre els ferits de la seva ferotge repressió, surt l’Obama defensant la bondat del règim; els morts, la repressió, la vulneració dels drets humans i la manca de llibertats són pecata minuta al costat dels interessos americans a la zona. És el mateix suport que donen al Govern israelià quan vulnera totes les resolucions de les Nacions Unides, en el seu conflicte amb els palestins. Unes Nacions Unides amb una estructura de funcionament absolutament antidemocràtica on no valen per res ni la veu dels seus membres ni les resolucions votades per l’assemblea si hi ha uns pocs Estats que poden exercir el “dret” de veto.
El terrorisme, la violència o els assassinats, són armes fortament defensades i exercides pels Estats, amb uns sistemes judicials corruptes que diferencien aquest terrorisme en majúscules dels qui, impotents davant la força dels Estats, no veuen altra sortida que la d’utilitzar les seves mateixes armes. Un cop feta la condemna de tot tipus de violència i de tot tipus de terrorisme, mereixen mil vegades més de comprensió i de respecte els qui l’exerceixen fruit de la desesperació i per a defensar causes justes, com la llibertat dels pobles, que aquells que l’exerceixen impunement, molt més sanguinaris, utilitzant els recursos dels ciutadans, i només per a defensar els interessos econòmics d’uns pocs.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada