Un cop la nova direcció d’ERC ha començat a exercir, hi ha hagut tot un seguit d’especulacions i de pressions, i potser d’excessives expectatives. Venim d’allà on venim, conscients dels errors comesos, però ara hi hauria el risc de deixar-se portar fàcilment per un cert afany de compensació. Redreçar el rumb no ha de voler dir ni renegar de tot ni oblidar-se de la pròpia identitat.
Ja preveient el canvi de direcció d’ERC van començar a aparèixer veus i moviments, amb un manifest inclòs, sol·licitant una coalició conjunta de totes les organitzacions sobiranistes, des d’UDC a les CUP. Quelcom d’inversemblant, propi d’algú que no toca de peus a terra, que no té ni la més remota idea de la realitat del país o que tenia una altra intencionalitat. Descartada la coalició ERC-CiU, que ningú s’hauria pres seriosament, l’única possibilitat era la d’aplegar els republicans amb Solidaritat i amb Rcat.
I, aquí, altra cop la realitat s’imposa. ERC és l’única d’aquestes forces polítiques que té possibilitats, força possibilitats, d’obtenir representació parlamentària. La diferència entre treure dos, tres o quatre diputats és molt petita, per no dir irrellevant. Es podia haver fet una coalició ERC-SI amb els afegitons que hagués calgut, però era lògic que ERC prengués de base la seva realitat a partir de la qual s’hi sumés el que calgués, però no pas fer passos enrere. Que no hagi estat possible una coalició entre les dues forces independentistes no és cap drama, perquè el que està en joc és ben poca cosa. En tot cas, allà on ens hi juguem molt més és al Parlament de Catalunya.
Per l’altra banda, alguns han imaginat que un acord entre CiU i ERC seria molt més fàcil. Quan en el Congrés del partit, algú de la nova executiva republicana deia allò de “entre esquerra i dreta, esquerra; entre esquerra i país, el país” més d’un va interpretar que a partir d’ara ERC renunciaria a ser un partit d’esquerres per a donar suport a CiU. Afortunadament. no és així. Seria un desastre per al país que ERC renunciés als seus plantejaments d’esquerres o progressistes per posar-se a fer de crossa a CiU. L’independentisme necessita de totes totes, partits més o menys conservadors o de dretes i partits progressistes o d’esquerres. Tan impossible és somniar amb una independència sense comptar amb CiU, com diuen alguns bufanúvols, com pensar en una independència sense comptar amb l’esquerra.
No té cap sentit que es demani a ERC que doni suport a CiU a canvi de res. El fet d’evitar que CiU no es vegi obligat a pactar amb el PP no és cap raó per sí mateix; és al Govern a qui li correspon saber amb qui millor li convé pactar, i què està disposat a cedir (pactar sempre vol dir cedir). ERC no pot donar suport a un Govern que de moment ha fet poca cosa més que retallades a tort i a dret. Si ha cedit al PP la gestió de l’àmbit de Cultura a la Diputació, bé podria assumir alguns dels plantejaments més sobiranistes que li proposa ERC.
ERC no hauria de pactar amb CiU, ni donar suport als seus pressupostos, si no hi ha un gir netament sobiranista en la política del Govern, que fins ara no hi ha sigut ni tan sols per a defensar les caixes catalanes (com tampoc havia fet el tripartit, és cert). I molt menys entrar en un Govern en la situació actual. No té cap sentit parlar d’unitat patriòtica si és per a portar a terme una política conservadora, i submisa al sistema autonomista espanyol. Perdríem ERC per no guanyar-hi res.
La unitat patriòtica, un Govern de coalició en què ERC deixi de banda els plantejament ideològics, només seria possible i desitjable si aquest mateix Govern prioritzés les qüestions nacionals i fer un pas significativament endavant cap a l’alliberament nacional. Per a gestionar la crisi en el marc espanyol, sense voler afrontar les veritables causes de la crisi, l’espoli i el dret a decidir el futur dels catalans, no cal un Govern d’unitat.
Es pot dir el que es vulgui sobre les patacades electorals d’Esquerra per haver-se equivocat amb els pactes del tripartit, però alguns encara deuen recordar que molt pitjor va ser la patacada electoral que va patir el partit en l’època d’Heribert Barrera, després d’haver entrar en un Govern convergent.
Ja preveient el canvi de direcció d’ERC van començar a aparèixer veus i moviments, amb un manifest inclòs, sol·licitant una coalició conjunta de totes les organitzacions sobiranistes, des d’UDC a les CUP. Quelcom d’inversemblant, propi d’algú que no toca de peus a terra, que no té ni la més remota idea de la realitat del país o que tenia una altra intencionalitat. Descartada la coalició ERC-CiU, que ningú s’hauria pres seriosament, l’única possibilitat era la d’aplegar els republicans amb Solidaritat i amb Rcat.
I, aquí, altra cop la realitat s’imposa. ERC és l’única d’aquestes forces polítiques que té possibilitats, força possibilitats, d’obtenir representació parlamentària. La diferència entre treure dos, tres o quatre diputats és molt petita, per no dir irrellevant. Es podia haver fet una coalició ERC-SI amb els afegitons que hagués calgut, però era lògic que ERC prengués de base la seva realitat a partir de la qual s’hi sumés el que calgués, però no pas fer passos enrere. Que no hagi estat possible una coalició entre les dues forces independentistes no és cap drama, perquè el que està en joc és ben poca cosa. En tot cas, allà on ens hi juguem molt més és al Parlament de Catalunya.
Per l’altra banda, alguns han imaginat que un acord entre CiU i ERC seria molt més fàcil. Quan en el Congrés del partit, algú de la nova executiva republicana deia allò de “entre esquerra i dreta, esquerra; entre esquerra i país, el país” més d’un va interpretar que a partir d’ara ERC renunciaria a ser un partit d’esquerres per a donar suport a CiU. Afortunadament. no és així. Seria un desastre per al país que ERC renunciés als seus plantejaments d’esquerres o progressistes per posar-se a fer de crossa a CiU. L’independentisme necessita de totes totes, partits més o menys conservadors o de dretes i partits progressistes o d’esquerres. Tan impossible és somniar amb una independència sense comptar amb CiU, com diuen alguns bufanúvols, com pensar en una independència sense comptar amb l’esquerra.
No té cap sentit que es demani a ERC que doni suport a CiU a canvi de res. El fet d’evitar que CiU no es vegi obligat a pactar amb el PP no és cap raó per sí mateix; és al Govern a qui li correspon saber amb qui millor li convé pactar, i què està disposat a cedir (pactar sempre vol dir cedir). ERC no pot donar suport a un Govern que de moment ha fet poca cosa més que retallades a tort i a dret. Si ha cedit al PP la gestió de l’àmbit de Cultura a la Diputació, bé podria assumir alguns dels plantejaments més sobiranistes que li proposa ERC.
ERC no hauria de pactar amb CiU, ni donar suport als seus pressupostos, si no hi ha un gir netament sobiranista en la política del Govern, que fins ara no hi ha sigut ni tan sols per a defensar les caixes catalanes (com tampoc havia fet el tripartit, és cert). I molt menys entrar en un Govern en la situació actual. No té cap sentit parlar d’unitat patriòtica si és per a portar a terme una política conservadora, i submisa al sistema autonomista espanyol. Perdríem ERC per no guanyar-hi res.
La unitat patriòtica, un Govern de coalició en què ERC deixi de banda els plantejament ideològics, només seria possible i desitjable si aquest mateix Govern prioritzés les qüestions nacionals i fer un pas significativament endavant cap a l’alliberament nacional. Per a gestionar la crisi en el marc espanyol, sense voler afrontar les veritables causes de la crisi, l’espoli i el dret a decidir el futur dels catalans, no cal un Govern d’unitat.
Es pot dir el que es vulgui sobre les patacades electorals d’Esquerra per haver-se equivocat amb els pactes del tripartit, però alguns encara deuen recordar que molt pitjor va ser la patacada electoral que va patir el partit en l’època d’Heribert Barrera, després d’haver entrar en un Govern convergent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada