Pàgines

dilluns, 3 d’octubre de 2011

Grècia, un pas més cap a l’abisme

Grècia, seguint les ordres que li vénen donades pels bancs alemanys i francesos, ha decidit fer un pas més cap al seu suïcidi: en mig de moltes altres mesures, ha decidit acomiadar trenta mil funcionaris. És evident que la situació grega té com a primers responsables els seus governants per la pèssima gestió de les finances públiques. Però un cop detectat el forat que havien deixat al país, en lloc de prendre mesures per a redreçar la situació ho han anat empitjorant cada vegada més fins al punt d’arribar a la insolvència total.

I, a partir d’aquell primer moment en què es detecta la crítica situació, les responsabilitats s’amplien també a les autoritats monetàries europees. No sé fins a quin punt el Govern grec podia, o volia, plantar cara a les imposicions que li venien de fora, però seguint fil per randa les directrius del Banc europeu, del Fons Monetari Internacional i en general de la Unió europea han aconseguit que una pèssima situació esdevingués catastròfica. Primer es va simular el que anomenaven un pla de rescat de l’economia grega, quan en cap cas les autoritats europees tenien la més mínima intenció d’ajudar el poble grec, ja que en realitat es tractava de salvar els bancs, sobretot alemanys i francesos, que hi tenien molts diners invertits. Les mesures, doncs, anaven dirigides a rebentar el país per a treure com fos els diners necessaris per a garantir a aquests bancs el cobrament dels préstecs amb els corresponents interessos. Això va suposar una enorme sagnia per a l’economia grega, amb sacrificis desmesurats que havien d’acceptar els treballadors grecs que no havien tingut ni art ni part en la creació de la situació de crisi, amb una aportació gens menyspreable de la Unió europea que acaba repercutint en tots els ciutadans. El gran èxit de l’operació, però, va ser permetre que aquells bancs reduïssin considerablement les seves inversions en crèdits i deute grec. I tal com havien previst, l’empitjorament de l’economia grega va portar el país al col·lapse, de manera que precisava un segon rescat per a garantir que els bancs poguessin cobrar el que encara hi tenen invertit.

El Govern grec, submís als interessos dels poders econòmics aliens al seu país, ha hagut de fer tota mena de retallades salarials i socials, vendre’s les empreses públiques més rendibles, i ara l’acomiadament massiu de funcionaris. Tot plegat, a l’estil de les mesures empreses pel Govern espanyol encara que més moderadament, tendeix a què la majoria tingui menys poder adquisitiu, o més inseguretat que frena igualment el consum, de manera que l’administració grega cada vegada recapta menys impostos, el que genera encara més dèficit. En cap moment Europa s’ha proposat rescatar l’economia grega, perquè si fos així caldria demanar la immediata dimissió dels dirigents del Banc europeu i de la resta d’instàncies econòmiques que hi ha intervingut, per absoluta incapacitat i ineptitud. Més aviat seria partidari d’una solució a la islandesa que passaria per processar els responsables polítics i financers, locals i estrangers, del desastre.