Pàgines

diumenge, 2 d’octubre de 2011

Sense Estat no hi ha estat del benestar

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)


A la majoria dels mortals, que estem acostumats a remenar xifres domèstiques, els números que expliquen la crítica situació econòmica, dins del context europeu i espanyol, així com les dades que diuen que justifiquen les retallades empreses per l’administració ens produeixen vertigen. Ens costa d’entendre que de cop i volta ens haguem despertat d’un somni global on ens les prometíem molt felices, per adonar-nos que estem en un pou, del qual encara no li hem vist el fons.


Barroerament i de forma no massa honesta hi ha qui vol explicar-ho tot carregant les culpes a l’adversari: En el cas espanyol, el PSOE; a Catalunya, el tripartit; al País Valencià, el PP; i arreu, tothom a qui l’esclat de la crisi l’ensopegà exercint responsabilitats de govern, sigui de la ideologia que sigui. Durant una època, que no va pas començar amb l’arribada del tripartit, sinó molt abans, totes les administracions procuraven incrementar el màxim els serveis que podien oferir, ampliar les prestacions dels existents i en especial de la Seguretat Social, i legislaven per tal d’oferir unes garanties de protecció social com les que podia tenir el país més capdavanter d’Europa. I ens enorgullíem tots plegats d’haver deixat enrere aquell desig del poeta que enyorava fugir nord enllà on deia que la gent era neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç.

Des de qualsevol barri o municipi, per petit que fos, es reclamava disposar d’un servei d’ambulància, CAP obert les 24 hores, guarderia pública, pavelló poliesportiu, Centre cívic, piscina coberta, biblioteca… I aquesta aspiració, tanmateix ben comprensible i lloable, no era exclusiva de cap ideologia política, sinó que tots en feien bandera. Com ha passat també en tantes economies familiars, l’increment de les despeses, i també del deute, era assumible en època de bonança. De fet, el dèficit públic de la Generalitat el 2007, any d’inici de la crisi, era inferior al que tenia el 2003. Ha estat la mateixa crisi financera i la immobiliària les que ha provocat la caiguda en picat dels ingressos, posant en risc la solvència de les administracions.

No estic en absolut d’acord amb el posicionament dels partits d’esquerres, entre altres el meu, que carreguen contra les retallades, com si ells no haguessin tingut res a veure amb la gestió de govern fins l’any passat. En tot cas, em posicionaria més aviat al costat de models alternatius, de rebuig global del sistema econòmic imperant. Però si acceptem les regles de joc del sistema, com han acceptat tots els partits parlamentaris, hem d’entendre que per algun lloc o altre s’ha de començar a rebaixar una despesa insostenible. I ara no entraré en les prioritats de les retallades, que lògicament són ben discutibles.

Però no es pot dir honestament que haguem arribat fins aquí només per la mala gestió del tripartit, perquè la crisi ha afectat arreu i també a llocs on el Govern de torn seguia polítiques totalment oposades a les d’aquí, com ha afectat a Ajuntaments de tots els colors. La responsabilitat del Govern català en el període que va del 2003 al 2007 és pràcticament la mateixa que la del Govern del 2000 al 2003, per posar unes dates. La principal responsabilitat deu ser, i no és poca cosa, la de no haver reaccionat a temps.

I mentre aprofitem l’avinentesa per a desprestigiar l’adversari, tot i saber que la crisi ens ha sobrevingut sense tenir els mecanismes ni per a evitar-la ni per a fer-hi front, deixem d’apuntar cap als veritables responsables de la nostra incapacitat com a país. Vivíem en la il·lusió d’un país capdavanter pel nostre esforç, malgrat l’espoli de què érem i som víctimes, perquè en la bonança el país donava per a tot. Ara seria el moment d’adonar-nos que sense Estat tampoc podem tenir Estat del benestar. I aquest és el tema clau que ens hauria d’unir.