Pàgines

dimecres, 7 de desembre de 2011

Que no ens passi res!

Que no ens passi res! Aquesta és una expressió que se sent de fa dies; de fet, des que es van convocar les darreres eleccions, que el PP ja tenia guanyades d’entrada. El Partit Popular s’ha guardat prou d’explicar el seu programa de Govern, no tant perquè volgués enganyar ningú, sinó per descarregar la consciència dels seus votants, que ja saben perfectament cap on aniran les seves polítiques, com saben que els models Camps, Matas i companyia ara tornaran a tenir carta blanca.

Les prevencions dels catalans amb aquest “Que no ens passi res” sembla que estan més que justificades. El Partit Popular és un partit de dretes, però fonamentalment és un partit nacionalista espanyol intolerant amb les altres cultures i identitats.Com a partit de dretes no haurà de fer gaire més del que ja ha anat fent el PSOE, potser amb les mans més lliures per a continuar fent pagar la crisi als treballadors i als més desfavorits, tot garantint els privilegis dels poderosos. Però la por de la majoria del PP no ve per aquest cantó, sinó per la qüestió nacional. És una partit que a Catalunya ha fet de l’odi a la llengua i a la cultura catalanes la seva raó de ser, que a València i a les Illes se n’està sortint amb l’eliminació definitiva de la llengua pròpia, i que ara aprofitarà el poder en majúscules per aprofundir en la seva croada. Res de nou, ja ho sabíem; ja han demostrat que optaran sempre per la confrontació, per trencar qualsevol model de cohesió social per aconseguir el seu objectiu. I continuaran amb la política dels socialistes de buscar l’ofec econòmic de Catalunya. Sense la més mínima vergonya ni dignitat els mateixos dirigents que recriminaven al PSOE no haver pagat els fons de competitivitat, l’endemà de les eleccions han deixat clar que ells, igual que els socialistes, “ni en broma” tampoc ho pagaran. No és que tinguem a Madrid un govern poc amic, que ens margini o atengui poc les nostres necessitats, és que tenim un govern declaradament hostil a Catalunya i als catalans, inclosos els votants populars.

Però tot això ja ho sabíem, ja ho havíem viscut en l’època d’Aznar. El problema, doncs, no està en l’amenaça certa del Partit Popular, sinó en la més que possible claudicació de CiU. Tot sembla indicar que ja ha tirat la tovallola pel que fa al pacte fiscal, que no farà sinó buscar-hi fórmules de col·laboració en les quals CiU es doblegarà a les exigències anticatalanes del PP, com és la retallada de TV3 o la censura a la cambra catalana per no molestar els nacionalistes espanyols, a canvi de res per a Catalunya. Que no ens passi res, no tant per les agressions que patirem com per l’actitud passiva o còmplice d’una CiU incapaç i sense voluntat de fer-hi front.