Pàgines

dimecres, 8 de febrer de 2012

Món immobiliari; punt i final

La perspectiva del món de la construcció sembla molt més clara del que els mateixos interessats i les administracions del ram reconeixen. De fet, malgrat el desastre que ha representat l’esclat de la bombolla immobiliària, tothom sembla obsessionat per recuperar el sector com si de veritat es cregués que hi ha possibilitat de recuperar-lo. Mirant els números, no hi hauria d’haver gaire dubtes de cap on aniran els trets, i estalviaríem malversació de recursos si les administracions en fessin cas.

Una de les darreres dades del món immobiliari parlaven d’uns 140.000 pisos buits, per vendre o per llogar, a Catalunya. Al ritme de creixement de la població catalana dels darrers anys, segons el Servei d’Estudis de Catalunya Caixa, es tardarien setze anys a absorbir aquest estoc de vivendes; això sempre que no se’n facin més, naturalment. Però és que la tendència demogràfica de Catalunya ha començat a canviar de tendència: si fins ara el creixement, tant el vegetatiu com l’immigratori, representaven unes cent mil persones més a l’any, a partir d’aquest any 2011 sembla que Catalunya començarà a perdre població; es calcula que seran uns 1.800 habitants menys. Però, és que fins al 2020 la previsió és que la població total de Catalunya es redueixi en un mig milió de persones. Per si a algú se li acudís que l’esperança del món de la construcció sigui mantenir o incrementar els estocs de pisos per vendre, de manera que la gent en demanés de nova construcció, les darreres mesures del Govern espanyol poden acabar de desanimar-lo. La pressió que s’està fent sobre els bancs perquè posin sobre paper real el valor dels seus pisos, s’espera que els obligui a posar-los al mercat en millors condicions de preu o de préstec, de manera que ells podrien ser els únics venedors de pisos durant una bona colla d’anys. Això, sense tenir en compte que la situació de crisi i les reformes laborals fan que cada vegada sigui més difícil que la gent gosi i pugui arriscar-se a adquirir una vivenda nova.

El futur, doncs, és clar. Durant una bona colla d’anys, pràcticament no s’haurien de veure més torres de noves construccions a les ciutats catalanes. Pretendre recuperar el sector de la construcció perquè torni a ser el motor de l’economia, com en certa manera ho va ser abans de la crisi (va ser, però, un motor d’explosió), és una absoluta quimera. El que cal, en tot cas, és redimensionar-lo per tal que s’ajusti a les necessitats reals d’obra pública, de reforma de les vivendes existents, i poca cosa més.