Qui s’enduu el peix al cove?

L’Artur Mas cada dia ens sorprèn amb nous sinònims o eufemismes per no acabar de dir mai cap on vol menar el país. Ara que ja ens havíem acostumat al pacte fiscal i a la transició nacional, ara ens surt amb el concepte d’emancipar-nos d’Espanya; un concepte, per cert, aquest de l’emancipació que ja s’emprava a la segona meitat del segle XX i que va quedar obsolet fa trenta o quaranta anys. Però, mentrestant, que cadascú entengui com vulgui aquestes declaracions tan etèries, el mateix Artur Mas va a pescar a Madrid per veure si pot tirar algun peixet el cove.

Curiós que Artur Mas va a Madrid avançant que donarà tot el seu suport, de fet ja li ha donat, a les mesures econòmiques del govern popular. I algú li pot demanar: amb quines contrapartides? El mateix govern ja va advertir que no n’esperava cap resposta ni resultat immediat; no podem esperar-ne res de concret en aquest primer contacte, deia el portaveu Francesc Homs. El que passa és que possiblement a CiU ara mateix no li convingui presentar cap peixet concret per a tirar al cove; potser perquè sap que, com a molt, serien promeses que, com totes les que fan els governs espanyols, no es complirien mai. Però el Partit Popular sí que vol deixar clar quines seran les contrapartides o els peixets que tiraran al cove: reduir les delegacions catalanes a l’exterior, deixar l’aeroport del Prat com a subsidiari del de Barajas i dirigit íntegrament des de Madrid, eliminar el sistema d’immersió lingüística (qualsevol dia d'aquests ja donaran ordre al TSJC perquè sentenciï contra el català), deixar sense recursos els mitjans de comunicació públics (TV3-CatRàdio) per tal que deixin de ser referent del país, negar la validesa del català a les altes instàncies judicials, i després de molt regatejar potser acabar pagant amb el màxim retard possible, i potser amb interessos, els deutes d’anys enrere.

Ells sí que tenen clar quins són els peixets al cove que s’enduran; que no són pas pocs ni poc transcendents negativament per a Catalunya. És una història a la qual ja estem acostumats: alguna declaració altisonant per a consum intern i per evitar l’exasperació dels catalanistes de CiU, que també n’hi ha; però, tot seguit, suport incondicional a les polítiques econòmiques del Govern espanyol, incloses aquelles que a criteri del Conseller d’Economia agreugen el nostre dèficit; i tot a canvi no ja de promeses que tothom sap que no s’han de complir, sinó d’agressions sense escrúpols ni vergonya contra la nostra economia, contra la nostra llengua i contra el nostre autogovern. I ni un bri de dignitat per a revoltar-s’hi. Això no té nom.