Pàgines

diumenge, 18 de març de 2012

El castellà en una Catalunya independent

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

No deixa de ser un bon senyal que algú comenci a fer consideracions sobre què i com haurem de procedir quan finalment tinguem la independència. Això vol dir que a cada dia que passa ens hi acostem una mica més, i en algun moment o altre també haurem de tenir previst com serà la nova normalitat. El que és evident és que alguns dels plantejaments que mantenim ara amb tota fermesa, perquè ens hi va la supervivència, potser no caldrà mantenir-los igual quan no tinguem l’amenaça permanent de l’Estat espanyol.

Aquest és el cas del futur de la llengua castellana a Catalunya. Ara mateix, tots sabem que qualsevol envestida dels nacionalistes espanyols en relació amb la llengua va molt més orientada a liquidar la llengua catalana que a una suposada defensa del castellà. Poden demanar compartir la llengua vehicular a l’ensenyament, l’aplicació estricte del bilingüisme, la defensa de la llengua materna, etc no pas perquè hi creguin en absolut, perquè aquestes mateixes idees les combaten amb el mateix aferrissament allà on han aconseguit que el català estigui un inferioritat de condicions, com ara a València, a les Illes o a la Franja. Ells defensen la immersió lingüística, en castellà naturalment, i el monolingüisme més radical, naturalment en castellà. I és sabent aquesta mala intenció dels nacionalistes espanyols que, sovint i amb tota la raó del món, prenem posicions a la defensiva que algú podria considerar excessivament radicals.

En una Catalunya independent, on no hi càpiguen les agressions malintencionades, a voltes disfressades de decisions judicials, el debat sobre el paper que hauria de tenir el castellà a Catalunya podrà ser molt diferent, i sobretot molt més serè i racional. Sabent que l’objectiu del Partit Popular i de Ciutadans és l’eliminació pura i simple de la llengua catalana, i que se’n senten orgullosos quan veuen que estan guanyant al País Valencià, la nostra resposta de defensa a ultrança pot donar la impressió que els catalans tenim una aversió especial contra la llengua castellana.

De ben segur que hi ha molts ciutadans catalans, que tenen el castellà com a llengua pròpia, que estimen el país com qualsevol altre català i que no tenen res en contra de la nostra llengua, que deuen trobar-se una mica incòmodes en els debats actuals sobre la política lingüística. El debat esdevé visceral quan es posa en qüestió la nostra pròpia existència com a poble i com a cultura; però quan això no estigui en qüestió, quan la defensa de la llengua castellana no tingui aquesta connotació agressiva en contra del país, el plantejament pot ser tot un altre.

Estic convençut que amb la independència el castellà hi pot sortir guanyant, a Catalunya. No és el mateix que algú se’ns adreci en castellà, vulgui expressar-se en aquesta llengua o en demani l’ús en determinades situacions, com a arma ofensiva contra el català, que com a forma natural d’expressió personal. Són aquests nacionalistes espanyols, capaços fins i tot de perjudicar els propis fills en la seva croada contra la nostra llengua, els qui generen una tensió que va en perjudici del prestigi i del respecte que mereix el castellà a casa nostra.

Tampoc es tracta de pensar que, amb la independència, el futur del català ja estarà garantit; hi ha prou exemples d’estats que han perdut la llengua pròpia, com ara Irlanda. El nou Estat català haurà de continuar amatent per a protegir i fomentar l’ús de la llengua catalana; però sense la pressió d’un Estat hostil com és l’espanyol, i sense que es qüestioni el caràcter nacional de la nostra llengua, l’administració catalana podrà arbitrar fórmules de convivència d’ambdues llengües sense prejudicis ni manipulacions polítiques.