Pàgines

dilluns, 19 de març de 2012

El paper galdós de socialistes i populars catalans

En qualsevol circumstància de la vida quotidiana l’objectivitat absoluta és pràcticament impossible. Vulguem o no, i de forma més o menys inconscient, tendim sempre a defensar el que és nostre i la nostra gent; i per a fer-ho, sempre trobem els arguments i les justificacions que fan al cas. Molt semblant al que poden fer els qui tenen els interessos contraposats als nostres. Això explica que, sovint, en moltes discussions, hi hagi raó per les dues bandes, que no tot sigui una qüestió de blanc i negre, de bons i dolents.

En política passa quelcom de semblant, tant si es tracta de temes com el de les balances fiscals, el del tractament de les llengües o de qualsevol altre. Des de Catalunya tenim una visió que, evidentment, no coincideix amb la que tenen des d’Espanya. Fins i tot els números es poden interpretar i confegir de maneres diferents, i no és pas estrany que mentre aquí tenim la sensació de ser espoliats de mala manera, allà no hi veuen altra lògica que la d’una imprescindible solidaritat. A l’hora de comptabilitzar el dèficit fiscal, tothom sap que no hi ha una fórmula exacta i única, sinó que tècnicament es pot valorar el tema des de diverses perspectives o tenint en compte diferents variables. I està clar, cadascú procura aferrar-se a aquella que més li convé. Tant seriosos, i per tant legítims, poden ser els estudis que parlen d’uns 21.000 milions anuals de dèficit fiscal, com els que redueixen aquesta xifra als 16.000 o els que la rebaixen fins als 9.000. I no estranya ningú que els espanyols coincideixin sempre en la xifra més baixa; més enllà dels arguments, el que pesa és la defensa d’uns interessos molt concrets. Exactament igual, ens diran, que el que fan els catalans que defensen la xifra més alta. I tenen raó.

És lògic i és humà escombrar cap a casa, afavorir els propis, mirar de trobar totes les virtuts de les persones, dels llocs i de la llengua que estimem. A ningú se li retraurà hi empri arguments una mica esbiaixats per a afavorir els seus; ho fa tothom en l’esfera personal i en la política. Però el que resulta més insòlit és que des d’aquí n’hi hagi que escombren cap a l’altre cantó, que hi hagi faci ús del raonament esbiaixat per a perjudicar-se ell mateix i el seu país. I aquest és el galdós paper que estan fent els populars i socialistes catalans.