Pàgines

dijous, 24 de maig de 2012

Amb qui hem de pactar el Pacte Fiscal?

Finalment sembla que hi ha moviment en el tema del Pacte Fiscal. Hem perdut un any i mig, és a dir poc menys de mitja legislatura, però ara sembla que sí que ha arribat el moment. De fet, no sé si hi ha ningú que sàpiga exactament què vol dir, això d’un Pacte Fiscal. Perquè si ha de ser Pacte, vol dir que ens haurem de posar d’acord amb una contrapart que ja sabem de quin peu calça, una contrapart que ja ha expressat i reiterat per activa i per passiva que no té cap interès per a pactar res.

Darrerament, sí que s’ha concretat una mica més el concepte de Pacte Fiscal: ara ja es parla d’una hisenda pròpia i de tenir la clau de la caixa. El President Mas ho deia solemnement al Parlament: tindrem hisenda pròpia per la via del Pacte o per decisió sobirana. Sembla una absoluta quimera pensar que es pugui negociar aquest tema a Madrid; no hi ha ningú que regali la seva gallina dels ous d’or! Aleshores, l’argument de la unitat dels partits catalans a l’hora d’anar a negociar a Madrid es presenta com l’eina fonamental per a assolir un mínim d’èxit. Que en són de quimèrics! Els qui han viscut de la mamella, no se n’estaran pel fet que a la taula negociadora s’hi presenti un partit, dos o quatre. Però, està clar: què vol dir buscar la unitat de les forces polítiques catalanes? Si es tractés de posar en comú i buscar un consens entre diferents formes d’entendre com acabar amb l’espoli, tenir una hisenda pròpia o disposar de la clau de caixa, valdria la pena de fer l’exercici, fins i tot essent conscients que a Madrid no escoltaran raons de cap mena, com no sigui mantenir la injusta situació discriminatòria que pateix Catalunya.

Ja em sembla bé que es faci tot el possible per aconseguir que el PSC se sumi a la reivindicació d’un tracte just per a Catalunya, sempre que la negociació prèvia amb els socialistes no consisteixi en una primera ronda de concessions en interès del nacionalisme espanyol. I ja no diguem del cas del PP català, que fins ara ja ha aconseguit convèncer a Madrid que no ens paguin ni els deutes establerts per llei: ells són els garants, diuen, que el Govern català no es plantarà davant de Madrid. Quan Duran i Lleida diu que el Pacte Fiscal “va madurant”, vol dir que ja es van posant les bases perquè s’arribi a un acord descafeïnat a Catalunya, per a deixar-lo en un no-res quan s’arribi a negociar a Madrid. I per a fer aquest camí, no calia tant de soroll.