Està justificat l’optimisme de l’Arcadi ?

Sempre m’ha sorprès l’optimisme que respira l’Arcadi Oliveres. Segueixo i comparteixo la majoria de les declaracions i posicionaments del President de Justícia i Pau, sobretot quan parla de la crisi econòmica, dels causants del desastre i dels desastres que prenen les administracions per a sortir-ne. I precisament per això em sorprèn el seu optimisme, perquè de les anàlisis que fa sembla que se’n pot desprendre de tot, menys optimisme.

Com podem ser optimistes els qui creiem que la crisi ha estat el resultat d’un afany especulatiu desmesurat i d’una pèssima gestió per part dels responsables econòmics i polítics; i que aquesta crisi ha estat aprofitada per aquests mateixos actors per a eliminar l’Estat del benestar i posar les bases d’un nou sistema de relacions laborals molt més proper al capitalisme salvatge de finals del segle XIX, que als que podíem esperar d’aquell Europa neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç! Si bé tot sembla que va en contra de l’optimisme de l’Arcadi Oliveres, també és cert que hi ha hagut alguns símptomes que poden avalar-lo. Fa uns mesos, tots teníem la sensació que la crisi era un mal fat que ens havia caigut irremeiablement i, en part, per culpa nostra per allò “d’haver estirat més el braç que la màniga”; i, a més, que no teníem altra sortida que acceptar les polítiques que ens imposaven els poders econòmics, els mateixos responsables de la crisi, a base de carregar la crisi sobre la ciutadania, rebaixar o eliminar l’Estat del benestar i adequar el marc legal als interessos d’aquests especuladors. I ara, sembla que comença a canviar l’estat d’ànim general del país, ja es parla sense embuts de responsabilitats polítiques i penals, ja hi ha les primeres accions en el camp de la justícia, el President del Banc d’Espanya fuig per cames, la gent comença veure que ens han estafat amb totes les de la lleis i el nivell d’indignació ha deixat la Plaça de Catalunya per entrar a les universitats, al món dels emprenedors i en definitiva a la centralitat política.

I tot això no ha estat possible perquè des de l’administració de la Justícia s’hagi fet cap pas, perquè la fiscalia ha fet veure que no veia res i avalava tota la conxorxa dels desaprensius que s’han aprofitat de la situació; tampoc ha estat possible per l‘acció Govern, ni l’espanyol ni el català, perquè aquests han mantingut una complicitat absoluta amb aquesta colla de desaprensius; ni tampoc per l’acció dels partits polítics, ni tan sols dels sindicats, ja que ni els més d’esquerres no van tenir la visió ni la voluntat de fer-hi front quan eren al Govern. L’única explicació plausible és que les mobilitzacions al carrer, les crides i els posicionaments raonats de gent com l’Arcadi Olivreres estan fent el seu forat. Tot amb tot, el meu optimisme seria encara molt moderat perquè la seva força és incommensurable.