Poca cosa podíem esperar d’aquesta cimera sobre el Pacte Fiscal. Les reunions prèvies ja feien preveure que CiU continuaria jugant amb les ambigüitats, donant a entendre que fàcilment estaria disposada a renunciar-hi, per gota que els partits espanyols li donessin una coartada. De sobres és conegut el posicionament de Duran i Lleida, i fins i tot el portaveu del Govern, Francesc Homs, abans-d’ahir es permetia contradir i negar obertament les solemnes declaracions que havia fet el President de la Generalitat al Parlament: Mas havia assegurat que Catalunya tindria hisenda pròpia a través del Pacte o per decisió sobirana, i Francesc Homs el contradeia dient que res de res, que si no podien obtenir el Pacte (cosa que ja saben que és absolutament impossible), no tenien el Pla B que havia anunciat el President.
El sistema de certificar el fracàs acostuma a ser sempre el mateix. Com que els polítics ja estan avesats a mentir i a enganyar la ciutadania, a l’únic acord a què són capaços d’arribar és a camuflar el seu fracàs. I en això sí que es posen d’acord: es troba una fórmula tan ambigua com inútil, que no vulgui dir res, i que tothom s’hi pugui sentir justificat. Tant el PP com el PSC, curiosament parlen d’un sistema “singular”, que no vol dir res, però que si per a algú volgués dir alguna cosa les seves respectives centrals també s'hi oposarien obertament. Només és una picada d'ullet a CiU, per fer-los caure en el parany, i fer-los creure que hi ha marge per a la negocioació, que lls ja saben com acabarà. Ciutadans, com a mínim era més honesta: Catalunya ha de ser una regió més, i com a tal ha d’acceptar el que li vingui donat des de Madrid, o el que és el mateix no pot fer cap pas sense tenir el vist-i-plau del Govern espanyol i de la resta de comunitats autònomes. CiU haurà d’escollir entre l’espanyolisme que per acontentar els seus superiors de Madrid està disposat a treballar per evitar que Catalunya tingui més recursos, més possibilitats de sortir de la crisi, o el catalanisme que ja està fart de tant d’espoli i que vol fer un pas endavant cap a la seva sobirania.
El cas d’IC-V és d’un cinisme que em dol molt més, precisament perquè jo m’hi podria sentir més proper: està clar que des d’una perspectiva d’esquerres, un Pacte Fiscal, el fet de poder disposar dels nostres recursos, ens permetria fer més polítiques d’esquerres, més polítiques socials (que tampoc tenen massa a veure amb les que feia el Tripartit, val a dir-ho). Però posar el dubte de si ens interessa o no disposar dels nostres recursos en funció de l’ús que en pot fer ara l’actual Govern de la Generalitat em sembla d’una mesquinesa fora de mida: com a país, necessitem els nostres diners, per a fer polítiques més de dretes o més d’esquerres segons vulguin els ciutadans de Catalunya: O és que IC-V renuncia ja d’entrada a què Catalunya tingui algun dia un Govern d’esquerres?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada